LA FOIXARDA

Foto 1: La Foixarda a la zona de Sant Esteve

 

Una de les plantes que més aviat podem trobar florides al nostre entorn, en ple hivern encara, com ara, és la foixarda (Globularia alypum).

És un petit arbust, tot i que té aspecte d’herba, que sol trobar-se en boscos no gaire atapeïts i vores de camins, o sigui, a llocs força assolellats.

Les seves fulles són petites, allargades i acabades en punta i es distribueixen al llarg d’unes primes tiges. I les flors són com botons, rodones, d’entre 1 i 3 cm. de diàmetre, d’un color blau-lilós, que sempre es troben al capdamunt de les petites tiges, és a dir, cada branqueta té una flor al capdamunt.

                                Foto 2: La foixarda a la carena de la Baga Fosca 

En realitat no es tracta de flors aïllades, sinó que són inflorescències: agrupacions de petites floretes que donen l’aspecte d’una única flor gran; en aquest cas, que estan posades en rodona, la inflorescència s’anomena capítol.

En aquesta època de l’any, en què hi ha poques plantes amb fulles, i encara menys amb flors, és gratificant, caminant per fora, trobar-te una mata de foixarda florida, amb 20, 30 o més inflorescències, totes al capdamunt de tiges, juntes. A més, aquests capítols són vistosos perquè tenen un cercle, al nucli de la inflorescència, de color blau més fort, i dos o tres anells més al seu voltant de colors blaus més clars i, l’últim, de color blanc. Sembla ser que hi ha una varietat albina, a llocs com La Segarra, on tots els anells perifèrics són blancs.

                                   

                                                    Foto 3: La foixarda a la Baga Fosca

És una planta medicinal: la seva aplicació més important és contra la pressió arterial alta.

Aquest arbustet es troba per tot Catalunya, però és escàs al Pirineu i a llocs massa humits. A Balsareny, els que heu anat seguint les caminades populars de cada any (ara aturades per culpa de la Covid19), l’haureu pogut veure en llocs diversos, i no humits, retolada amb el seu nom popular i el científic, com acostumem a fer amb les plantes més representatives que trobem als recorreguts. Així, la trobem a la zona de Sant Esteve, però no vora el riu, sinó a la part alta, entre el camí de l’antiga via del tren i la mateixa colònia (la de la foto 1 és a la vora d’un camí, que va a una antiga granja, on també hi ha una vinya jove i arbres fruiters; el camí surt de la cruïlla de la via amb la carretera de Sant Esteve- La Rabeia). També n’hi ha al solell de la Serra Mitjana, sobre el Torrent de la Font de la Roca (ctra. de Súria). Igualment en trobem a la carena de l’Obaga Fosca i Serrat del Maurici (fotos 2,3 i 4).

Com a curiositat, La Foixarda és el nom del camp municipal de rugbi de Barcelona, a Montjuïc; segur que l'heu sentit algun cop a la televisió o en altres mitjans de comunicació. Però sembla ser que no ve de la planta, sinó que rep aquest nom perquè antigament hi havia una pedrera a Montjuïc que va ser explotada durant dos segles per la família barcelonina Foixart, d'on va derivar el topònim Foixarda per designar tota la zona, on ara hi ha el campd de rubgi.

Foto 4: Foixarda a la Baga Fosca

LA NOVA RESCLOSA DELS MANRESANS

 Aquests dies s'estan enllestint les obres de restauració de la Resclosa dels Manresans, que van començar ja fa 3 mesos. Pràcticament estan acabades.

Pel que fa a la part ambiental, s'ha mantingut força l'ecosistema que hi havia, tot i que s'han tallat arbres del marge dret del riu, el costat d'on hi ha la caseta. Sobretot eren branques de verns que, cal reconèixer, feien nosa perquè estaven gairebé tombades i quasi tocaven l'aigua del riu, que en aquell punt ja es desvia fent un canal per formar la síquia. Tanmateix també se n'han tallat alguns des de la soca: no ho puc precisar del tot, però algun vern sí que ha rebut i també salzes i pollancres. D'acord, no és una gran quantitat, però s'ha de tenir present. Al marge esquerre del riu se n'han tallat molts més, perquè per allà hi arribava tota la maquinària, però espero que la gran majoria eren els negundos, uns arbres invasors que, en aquest cas, encara haurà anat bé de reduir-ne la quantitat (aquell bosc ja se l'anomenava el "bosc dels negundos").

Per últim, volia remarcar que el camí estret que hi havia entre la caseta i la zona d'horts i canyes que hi ha més endavant, anant cap a La Rabeia, s'ha eixamplat, guanyant terreny al riu; però el problema, ara per ara, és que en uns quants metres s'ha "netejat" tot el sotabosc, on hi havia espècies, com el marxívol (una herba que probablement no tornarem a veure allà), que floria ara aviat, a inicis de primavera, i que feien incrementar la singular biodiversitat que tenim en aquell espai, declarat natural (per això molta gent hem estat força incisiva en aquest tema des de les primeres informacions rebudes i discutides a finals d'estiu passat i durant tota l'obra). 

De tota manera, espero que aquest espai, on ara només s'hi veu terra, estigui destinat, aquesta primavera, a fer-hi una replantació, almenys amb alguns arbres i arbustos, com els que hi havia; l'estrat herbaci ja serà més difícil. També hi ha més "forats" per omplir, per reforestar al llarg d'aquesta zona. De fet la Junta que ha gestionat tot aquest afer ja va prometre en el seu dia que es faria una bona replantació d'espècies vegetals. Esperem que sigui així.

L'ESPAI NATURAL DE LA RESCLOSA DELS MANRESANS, A MIG HIVERN

L'herba fetgera, amb flors violetes o blanques 

Ara, a meitat de febrer, passat ja l'equador de l'hivern astronòmic, a l'Espai Natural de la Resclosa hi comencen a haver canvis. Sembla que la naturalesa es comença a despertar, tot i que només en el cas d'algunes plantes. Encara és aviat.

De moment, dues herbes molt primerenques ja han tret les floretes: les violetes de bosc, amb la seva flor lila; i l'herba fetgera, medicinal, anomenada així perquè té tres fulles acoblades donant l'aspecte d'un fetge; n'hi ha que tenen flors liles i n'hi ha que les tenen blanques. Al sotabosc del primer mig quilòmetre de la síquia, per aquell camí ample i ombrívol, ran de terra hi podem trobar aquestes dues herbes amb flor.

L'altra herba que també hi ha, amb la flor verdosa, no gaire vistosa, és el lloreret; una herba que s'ha escampat força en aquest mateix espai. Això és important perquè no es troba a tot arreu, en canvi, aquí contribueix a mantenir la biodiversitat d'aquesta zona humida. El lloreret és una herba, però té una forma de petit arbust que no aixeca més d'un o dos pams de terra.

Aspecte del lloreret amb flor

I, per últim, de moment, els que coneixeu bé els avellaners, veureu que als exemplars de l'avellaneda que tenim al costat esquerre, entre els 400 i 500 metres des del km.0, mirant cap a Manresa, ja els han sortit les inflorescències (conjunt de moltes flors), no molt vistoses (ens hi hem de fixar bé), ja que són marronoses; aquestes flors formen uns penjolls, anomenats "aments", que s'aprecien a tot el llarg de les branques.

Això és el més destacat. De mica en mica aniran brotant i florint més espècies.

Els avellaners amb els aments que els pengen

L’ALZINAR DE LES ESTUNES

Marxem ara força més lluny de Balsareny i de la Catalunya Central.

L'alzinar de les Estunes és un alzinar que es troba prop de Banyoles. A la vora del llac, s’agafa la carretera que va a Mieres (La Garrotxa) i, a 3 km., en una llarga recta, a mà esquerra, hi ha el desviament que assenyala “Les estunes”; queda al costat mateix de la carretera, on es pot deixar el cotxe i llegir els panells informatius.

La zona es pot anar recorrent per un sender. Cal destacar-hi dos elements: les alzines pròpiament (de l’alzinar), amb un sotabosc molt ombrívol i esclarissat; i, per altra banda, un dipòsit de travertins, un tipus de roca sedimentària, que és molt important per la seva magnitud en aquest indret; aquests travertins fan de sòl de l’alzinar. Aquestes roques tenen unes esquerdes verticals molt grans, que es pensa que van ser generades per esfondraments, causats per les aigües subterrànies. En algunes d'elles hi han crescut arbres.

En aquesta zona hi havia antigament un llac anterior al de Banyoles: el sostre d’aquests materials (els travertins) es troba uns 10 metres per sobre del nivell de l’actual llac. Qualsevol d’aquests llacs de Banyoles (a més del principal, n’hi ha d’altres de petits i actuals), hem de saber que s’han format per molts esfondraments provocats per les aigües subterrànies, que són les que alimenten el llac. O sigui,el llac de Banyoles no s'omple i es manté per la pluja i per les aigües que circulen a les muntanyes del voltant, sinó per aigües subterrànies que van brollant cap amunt, tot i que òbviament, les aigües de la pluja i d'escorrentia també hi ajuden actualment, però l'origen va venir del subsòl.

El travertí és una roca calcària formada per la precipitació de carbonats en medis aquàtics continentals, com és els estanys. Entremig dels carbonats s’hi van quedar atrapades restes vegetals, com fulles o petits tronquets i organismes com algues, que van deixar uns foradets típics d’aquesta roca. El travertí està ple de foradets i forats, com es veu a la foto. És una roca que, ben polida, es fa servir també per ornamentació a les façanes de les cases, per exemple. Penseu que, a Roma mateix, molts dels principals edificis estan fets de travertins (“travertino”),com les mateixes parets del Vaticà (molts d’ells, a la vegada, els havien requisat de monuments més antics, com del mateix Coliseum).

En resum, els travertins com a base, i les grans alzines que hi ha sobre, com també alguns roures majestuosos, forment un bosc meravellós digne de ser recorregut, segons uns itineraris marcats. En el sotabosc hi ha arbustos com el llentiscle i lianes, com l'heura, l'arítjol, el galzeran i unes falgueres anomenades polipodis, a les escletxes

 

CISTA DEL PLA DEL COLL

Aquesta imatge és de la cista megalítica del Pla del Coll, que podem trobar a la Carretera de Súria (en sentit Súria), en un revolt, a mà esquerra, al km. 45 aproximadament, davant de la residència canina Els Tres Pins. És, ni més ni menys que de l’època del Neolític, a la prehistòria. Són les restes d'un monument religiós i funerari. Es va descobrir ja fa anys en unes obres de la carretera. Les lloses de pedra estaven tombades i s’hi van trobar una gran quantitat d’ossos.

Ara fa uns poquets anys es va restaurar, col·locant bé les lloses i tancant-la amb una corda, perquè la gent no la toqui i per fer notar la importància d'aquest rescat.

Es pot passar caminant vora la carretera i tirar-hi una foto com aquesta.

 

 

LA FAGEDA D’EN JORDÀ

Molts de vosaltres segurament coneixeu o heu sentit a parlar de la Fageda d’en Jordà.

On es troba?

Es una unitat de vegetació que es troba a la Garrotxa, prop dels volcans. Comparada amb altres fagedes, que es troben normalment en punts més alts, aquesta es troba a una altitud de només 550 m. i està situada sobre un terreny pla, quan la majoria de fagedes estan en vessant obacs del Pirineu.

Per què s’ha mantingut doncs la fageda durant tants anys? Per tres motius: perquè està assentada sobre la gran colada de lava produïda pel volcà Croscat, que hi ha a la vora, que va arribar fins a Olot, fa més de 10.000 anys. I, per altra banda, el relleu d’aquesta colada és accidentat, amb petits turons que allà anomenen tossals, que poden arribar a tenir 20 metres d’alçada, que s’alternen amb petites fondalades. Aquest relleu es va originar per la forma turbulenta en què es va escolar la lava, ja que en l’erupció del volcà es van alliberar molts gasos que van produir enormes bombolles que van deformar la crosta. I, en tercer lloc, s’ha mantingut perquè hi ha una autèntica barrera natural, formada pels volcans Croscat, Sta. Margarida i el Puig de la Costa, que tanca el pas per l’est de la marinada i afavoreix l’elevada pluviositat de la zona.

La fageda d’en Jordà, per altra banda, és un bosc amb molt pocs arbustos al sotabosc i un estrat herbaci molt reduït on, per exemple hi ha falgueres i violetes de bosc.

I pel que fa a la fauna, cal dir que, hi predomina tot l’any el pica-soques blau. A l’estiu també hi ha rèptils, insectes i altres animals. És fàcil, dins del bosc, sentir el cant dels ocells o observar els rastres o excrements de mamífers.

Com s'hi pot arribar?

Hi ha dos camins principals: o bé, venir des d'Olot en direcció a Santa Pau. A mig camí aproximadament es veurà l'àrea d'aparcament de Can Serra, on es pot deixar el cotxe a una banda, travessar el pontet de la carretera i, a l'altre costat, ja hi ha la fageda. També hi ha altres camins que surten d'aquesta carretera per accedir-hi. O bé, s'hi pot anar des de Banyoles, per la carretera que passa per Mieres i després per Santa Pau i la fageda finalment.