L’ANTICLINAL DE SÚRIA I LA FALLA DE MIGMON

Isidre Prat Obradors

D’on ve el terme Migmon?

Com molta gent sap, Súria és coneguda pel topònim de “Migmon”, paraula molt arrelada a la població i que dona nom a entitats, com l’Institut, comerços, etc. L’explicació d’aquest mot no es coneix exactament, però, per exemple, al Costumari Català de Joan Amades es recull que a Súria s’encaren unes roques que, segons la llegenda, marquen el mig, o el centre, de la Terra, i que, quan el planeta es va crear, es va acabar en aquest punt; segons la veu popular, aquestes pedres s’ajuntaran quan el món s’acabi.

Realment en aquest municipi, sembla com si una part de la Terra se’n va cap a la dreta i l’altra part cap a l’esquerra.

Així, és un terme geològic?

Sí. Aquesta paraula concretament també dona nom al fenomen geològic més famós de Súria, que és una falla (trencament i desplaçament del terreny): la falla Migmon.

Aquesta falla s’ha convertit en un dels símbols de Súria i és l’únic poble que té un dibuix geològic al seu escut (que no siguin muntanyes, ni rius ni altres accidents geogràfics típics).

En realitat, el municipi està travessat per un llarg anticlinal, que presenta l’esmentada falla en el seu eix

Estrats inclinats del flanc sud de l'anticlinal de Súria: a baix de tot, la carretera i, sobre el flanc, el Poble Vell de Súria

.Què és un anticlinal?

Pou de Cabanasses, just sobre l’eix de l’anticlinal de Súria. Al nucli de l’anticlinal hi ha la sal.

Un anticlinal és un plegament de l’escorça terrestre, sobre roques disposades en estrats o capes, donant una forma de pont o de muntanya, amb els seus dos vessants o flancs inclinats en sentits oposats. És produït per les forces laterals de l’interior de la Terra al llarg de molts anys.

Estrats quasi verticals de l'anticlinal surienc

Els estrats de materials orientats al revés (respecte a la primera foto), mirant cap al nord; es veuen a la carretera per la sortida nord del municipi i  formen part de tot el flanc nord de l’anticlinal, des de dalt al pou.

Estrats quasi horitzontals, per on passa l'eix de l'anticlinal, al capdamunt

Com identifiquem, sobre el terreny, l’anticlinal de Súria, i la seva falla Migmon?

La falla exactament es troba a la carretera que surt de Súria cap a Cardona, al costat del petit barri de Cal Trist. Actualment hi ha un mirador al davant, amb un plafó explicatiu, per fomentar el turisme. També hi ha plafons sobre la particular geologia de Súria en altres punts del nucli urbà, com al barri de Salipota, a l’altre costat del riu, des d’on es veu molt bé l’anticlinal amb la falla. També es veu bé des del nord de Súria, a l’altiplà de Can Sivila.

La falla Mig-món, la part que veiem a la carretera des d’un observatori del davant. La falla ha tingut lloc a través de l’eix horitzontal que hi ha a dalt de tot, on hi ha el pou. La línia ampla que puja per l’esquerra està formada per materials triturats perquè és el pla de falla: per on s’ha trencat el terreny i s’han desplaçat els dos blocs formats. Fixem-nos que les capes de l’esquerra estan inclinades cap al nord i les de la dreta al revés, cap al sud; però, a més a més, les de la dreta han quedat desplaçades respecte a les de l’esquerra.

Una altra visió, més lateral, des del costat sud, de la falla Mig-món.

Al pic més alt de l’anticlinal (que veiem com un turó força alt, des de Salipota mateix)  és on hi ha justament l’explotació del pou Cabanasses. I, per si fos poc, el Poble Vell de Súria (Castell i vila emmurallada) es troba justament sobre l’anticlinal, al flanc sud. No és casual que el pou Cabanasses de la mina es trobi al pic més alt de l’anticlinal, ja que és on la sal interiorment arriba més amunt del terreny i, per tant, no costa tant d’extreure. Precisament les capes de sal de sota, com que són molt plàstiques, es van doblegar fàcilment i van contribuir a formar l’anticlinal, quan les forces internes que van formar els Pirineus, fa milions d’anys, van tibar i aixecar també zones del Bages.

Pel mateix motiu, es va aixecar la muntanya de sal de Cardona (la que podem visitar), amb la diferència que, en aquesta, la sal va arribar fins a l’exterior; en canvi, a Súria les sals van quedar, aixecades, però amagades a dintre.

Si recorrem tot el barri de Salipota i observem a l’altre costat del riu, veurem com els estrats inclinats de l’anticlinal s’estenen per tot el poble, per sobre de la carretera i són el suport de tot el Poble Vell. Ho podem veure a les fotos adjuntes. Són estrats que estan inclinats, o “cabussen” cap al sud. (els que estan inclinats al revés no els veiem des d’allà; estarien a l’altra banda del pou Cabanasses, al flanc nord).

La connexió de l’anticlinal de Súria amb el de Balsareny

L’anticlinal de Súria s’estén més o menys al nord del poble, mentre que, al sud del municipi surienc, comença ja l’anticlinal de Balsareny, que arriba fins al nostre poble (fins a la zona de Cal Cansalada). Tots dos tenen uns traçats força paral·lels i estan separats per una altra falla, la falla del Tordell, situada a uns dos quilòmetres de Súria per la carretera de les Vilaredes (el seu nom és perquè a sota hi passa la Riera del Tordell, que neix a la carena de Castelladral i es barreja amb el Cardener a l’altura de Súria).

En realitat, els dos anticlinals estan separats per un petit sinclinal, però que no es pot apreciar gaire perquè és justament on es troba la falla del Tordell. (un sinclinal es forma quan hi ha un plegament, però té forma de U o V, al contrari de l’anticlinal, que té una forma inversa).

 

ELS VOLCANS D'OLOT

Volcà Montsacopa. Es veuen les grederes, i al damunt, l'ermita de S. Francesc

El volcà Montsacopa es troba a tocar d'Olot. És el més important de la ciutat.

Té un accés molt fàcil, perquè a tota la ciutat hi ha indicadors que t'hi porten, cap a la part nord-est. Envoltant el Montsacopa hi ha carrers, el cementiri de la ciutat, una escola i un institut que porta el seu nom. Hi ha força aparcament a la zona. Contràriament al que es pugui pensar, les zones on hi ha volcans apagats, com a Olot, són molt poblades. La ciutat d'Olot ha crescut els darrers anys i ha arribat als 35.000 habitants. I és que l'origen dels volcans de La Garrotxa, en el centre de plaques (no a les vores, com en molts altres casos), fa que sigui més probable una erupció en una altra zona que no allà, on els volcans ja fa mils d'anys que estan apagats.

Per accedir al seu cràter, després d'un petit camí recte d'uns 150 metres, s’han de pujar uns 350 esglaons, fets amb troncs. També hi ha un camí en pujada al costat oposat de les escales, que els olotins l'anomenen el "viacrucis" perquè en el seu recorregut hi ha diverses fites on es representen escenes de la bíblia. Quan arribem dalt, podem veure tota la ciutat als peus del volcà, i bona part de volcans de la comarca, rodejats pels Pirineus cap al nord i el pic del Puigsacalm a l'oest, a l'extrem de la Serralada Transversal. En un dia clar es veu bé el massís del Canigó.

El nom del volcà ve de la forma de copa del cràter, de 12 metres de fons. Es pot apreciar tota la seva circumferència, que té un diàmetre de 120 metres. És un volcà singular perquè, així com molts de la comarca tenen el cràter deformat perquè les colades de lava van vessar per un costat, en aquest cas no va passar; per això es troba intacte tot el cercle del cràter.

Al voltant del cràter hi ha un camí en circuit destinat a passejar, caminar i, en general, per fer esport, com fan molts olotins. Si fem aquesta petita ruta, ens trobarem, en un punt més alt, l'ermita de Sant Francesc (del segle XVII), a un costat del cràter, mentre que al costat oposat hi ha dues torres d'aguait, de la guerra dels carlins, dalt de les quals es pot observar, en un mapa, totes les fites del voltant. També hi ha bancs per seure i contemplar la ciutat i els seus voltants, que veiem als nostres peus.

A la base del volcà es poden veure bé les seves grederes, sobretot a la banda que queda davant del cementiri. És una zona més alterada geològicament parlant, descrostada, que permet veure bé els materials que va llençar el volcà a partir del magma de l'interior de la Terra que, en refredar-se i caure, van anar solidificant-se i van anar formant la muntanya. Veurem que la muntanya no està formada per grans masses sòlides i compactades, sinó per una majoria de materials petits que es van anar ajuntant i cimentant (tal com anaven caient), però que, gratant, els faríem caure fàcilment (cosa que no es pot fer; no està permès; recordem que aquest volcà pertany al Parc Natural de la Zona Volcànica de La Garrotxa).

Aquests materials de mida variable, però de pocs centímetres de longitud, són el que en diem, en general, lapil·li, però especialment a La Garrotxa reben el nom de gredes, d'on ve el nom de les grederes; per bé que una greda, en general, és una argila sorrenca a qualsevol lloc. Entremig d'elles es poden veure algunes masses molt més grans intercalades, anomenades bombes o blocs volcànics, segons si són més rodones o anguloses (procedeixen de la solidificació de grans masses de magma).

Si mirem aquestes graderes a la base del volcà, ens podem fixar que les que hi ha més a prop de les escales són negroses, en tant que les que queden una mica més lluny, cap a la dreta de l'ermita si mirem la foto, són vermelloses. Aquestes darreres són les que queden més a prop de la xemeneia interna, conducte per on passa el magma i, per tant, de temperatura molt alta, la qual fa oxidar el ferro que contenen els materials per donar el color vermell, rovellat, característic.

El volcà Montsacopa està alineat, en una mateixa falla, amb el Montolivet, que es troba al davant seu (cap a l'oest), i amb el Garrinada, més petit, que és a l’altre costat. A l’est d’Olot, envoltant la ciutat, es troba també el volcà de les Bisaroques, com a més destacat. anomenat així per la presència del bisaroca o gamarús, un tipus de mussol. A la vegada, aquest volcà es troba a la falda de la Serra de Batet, en la qual s'assenta la ciutat.

Si des del Montsacopa mirem a tot el voltant, sobretot cap al sud, cap a Santa Pau, els ulls se'ns perdran entremig de cims de volcans. Pensem que en tota la comarca n'hi ha uns 40. I, per si algú no ho sap, també hi ha alguns volcans al Gironès, La Selva i l'Empordà (és tota una mateixa zona, on el magma va anar sortint del mateix punt de l'interior).

            El cràter circular, al mig de la foto

L'ermita de Sant Francesc, sobre el cràter del Montsacopa.

El volcà Montolivet, arrapat a la ciutat d'Olot, vist des del Montsacopa

Des del Montsacopa, en un dia clar, es veu el Canigó al fons de tot; de fet, està una mica tapat pels pocs núvols que hi ha

 

LES DAMES COIFFÉES DE BALSARENY: UNA DE LES ICONES DEL GEOPARC DE LA CATALUNYA CENTRAL

Isidre Prat

 

Com bona part de la població sap, al terme de Balsareny hi tenim una formació geològica destacada, que són les anomenades “dames coiffées”, que vol dir “senyores amb barret”, per la forma que tenen; també es diuen “pilars coronats” en català. Es troben a sota del turó del castell, per la part nord-est, a una alçada entre el camí de l’antiga via del tren i, per sota, el punt de la Resclosa dels Manresans.

Com es formen?

Els pilars coronats es formen per l’erosió diferencial dels agents externs, sobretot l’aigua de la pluja, que van arrossegant els materials més tous, com argiles, però deixa al seu lloc els materials més forts, en aquest cas gresos, que són els que constitueixen els “barrets” (color més fosc); òbviament les argiles que hi havia sota els barrets han quedat resguardades de l’erosió i donen cos a l’estructura de la “senyora amb barret”. 

Amb el pas del temps es van malmetent: la prova és que, l’hivern de 2019, una petita part va caure cap baix; a la llarga, desapareixeran de forma natural; però els fenòmens geològics, sovint molt lents, faran que potser d’aquí tres-cents anys n’hi hagi uns altres, de pilars coronats.

Només n'hi ha a Balsareny?

D’aquestes formacions, n’hi ha d’altres a Catalunya i a la resta del món, encara que les de Balsareny són les úniques del Geoparc de la Catalunya Central. Però també hi ha pilars coronats a prop, com és a la Vall de Merola i a la zona de Sant Miquel de Gonteres, urbanització entre Terrassa i Viladecavalls.

Què és el Geoparc?

És una zona extensa amb interès sobretot geològic; en aquest cas és el Geoparc de la Catalunya Central, declarat així per la UNESCO el 2012, el qual té com a objectiu conservar i divulgar el nostre patrimoni geològic i miner, així com fer-ne recerca. A Catalunya ja n'hi tenim dos, ja que, a part d'aquest, també tenim el Geoparc de la Conca de Tremp-Montsec.

Per què ara són notícia els pilars coronats?

Les “dames coiffées” són notícia perquè ara les podem veure fotografiades en un plafó permanent que el Geoparc ha instal·lat al nucli urbà, concretament a la carretera de Moià, al costat de la rotonda que connecta amb el carrer Carrilet (en sentit Avinyó, queda a l'esquerra).  S'han triat com a fenomen geològic destacat de Balsareny; ho podeu veure a la foto adjunta. També tenim altres estructures importants, com l'Anticlinal de Balsareny

Quins municipis formen part del Geoparc i quins altres atractius té?

En realitat, darrerament els responsables del Geoparc han instal·lat 36 plafons del mateix estil, per tal de divulgar altres formacions geològiques importants, una per cadascun dels 36 municipis que integren el Geoparc: els 30 de la comarca del Bages, 5 municipis del Moianès (Moià, Calders, Monistrol de Calders, L’Estany i Sta. Maria d’Oló) i 1 municipi del Baix Llobregat, que és Collbató. En el futur es pot ampliar, però no es permet fer-ho gaire més. Segons la direcció del Geoparc, seria interessant afegir-hi algun municipi per donar continuïtat a algun relleu important: per exemple, podria ser El Bruc, ja que així hi participarien tots els municipis que ocupa la serra de Montserrat (els altres 3, ja hi són: Monistrol, Marganell i Collbató)

Molts dels reportatges que penjo en aquest bloc estan dedicats a punts destacats del Geoparc, per tal que la gent els conegui i en el futur els visiti, si no ho ha fet ja. Per exemple, les mateixes coves del Toll de Moià, la falla del Guix de Sallent i molts altres.

Formen part del Geoparc: la conca minera del Bages, el Museu de geologia de Manresa, el parc natural de Montserrat, el de Sant Llorenç del Munt i un mínim de 46 punts d’interès geològic i miner. 

Cal destacar que un dels objectius també és promocionar el geoturisme, per la qual cosa hi ha connexió amb més de 400 empreses de tota la zona relacionades amb aquesta activitat.

 

EL CANVI CLIMÀTIC

Què és el canvi climàtic?

Emissions de gasos a centrals, fàbriques, etc. que cal aturar

El canvi climàtic és un conjunt de fenòmens de la naturalesa, que s’estan donant ja ara i que poden augmentar significativament en el futur, que són conseqüència de l’escalfament global del planeta, a causa sobretot de l’acció humana.

Un dels principals motius d’aquest canvi és la crema de combustibles fòssils (petroli, carbó, gas natural), que ja ha modificat la composició de l’atmosfera i ha fet pujar la temperatura mitjana global. Aquesta ha augmentat gairebé 1 ºC entre 1880 i 2018 i caldria que no pugés més d’ 1,5 ºC, encara que sembli poc, per no arribar a situacions catastròfiques a la Terra. Es creu que en aquesta xifra s’hi pugui arribar en poc més de 12 anys, cosa que només es podria evitar deixant de fer servir ara mateix els combustibles fòssils i canviar tota la manera de produir i consumir. Cosa que no es farà.

Molts científics afirmen que, en bona part, el mal ja està fet i que hem de prendre les mesures adequades, a tots els països, per tal que en el futur no sigui molt pitjor. 

Curiosament, aquests darrers dies, l’ONU ha dit que la quarantena pel coronavirus millora la qualitat de l’aire, però no substitueix l’acció climàtica i es tem que, després de l’emergència, hi torni a haver una pujada forta de contaminants.

Els ODS

Les tortugues marines, afectades pel canvi climàtic

El 2015 els líders mundials van adoptar un conjunt d’objectius com a nou sistema de desenvolupament sostenible. Cada objectiu s’hauria d’assolir de cara a l’any 2030, posant-hi part tant les administracions com la societat civil. Aquests objectius o ODS (objectius de desenvolupament sostenible) són 17. Ja fa temps que són de domini públic i, en alguns sectors, ja s’hi està treballant, però encara és insuficient. Com a exemples, el número 1 és la fi de la pobresa; el 3 és salut i benestar; el 6 és l’aigua neta i el sanejament; el 7 és l’energia assequible i no contaminant; el 12 és la producció i el consum responsables; el 13 és l’acció pel clima i el 14 és la vida submarina: per exemple, pensem que el mar està ple de plàstics, que ja han alterat molt l’ecosistema, fins al punt que les tortugues marines confonen les meduses amb els plàstics i se’ls mengen!

L’Efecte hivernacle

Parlar del canvi climàtic, com molts sabreu, és associar-lo de seguida a l’anomenat Efecte hivernacle.

La Terra està envoltada per una capa de gasos que deixa passar els rajos de Sol, de forma que arriben a la superfície i l’escalfen. Aquesta calor s’expulsa de nou a l’atmosfera i s’escaparia tota cap a l’espai, si no fos perquè la capa de gasos en reté una part, funció anomenada Efecte Hivernacle. Encara que a molts us soni estrany, aquest fenomen és necessari. En principi, sense l’Efecte hivernacle, la temperatura de la Terra seria d’una mitjana de 18 ºC sota zero!; això faria impossible la vida.

Gràcies als gasos d’Efecte hivernacle, la temperatura mitjana al planeta, en canvi, és de 15 ºC, cosa que fa possible la gran biodiversitat i la gran complexitat de cultures que hi ha.

El que passa és que, quan sentim que hem de lluitar “contra l’Efecte hivernacle”, volem dir en realitat que no sigui més alt del compte, que és el que està passant. El funcionament de la civilització industrial ha llançat a l’atmosfera una enorme quantitat de gasos en molt poc temps, que fan que l’Efecte hivernacle sigui excessiu, i que la temperatura mitjana ja no sigui la que hem dit abans, sinó que va pujant, perquè es reté més calor a la superfície terrestre.

Quins són els gasos d’Efecte hivernacle?

Els GEH són bàsicament 4: el CO_2,  el N₂O (un òxid de nitrogen), el metà i els HFC.

El gas que més sentim a parlar és el CO₂, que està pujant en gran quantitat a causa de les energies fòssils, que fem servir en els mitjans de transport, centrals tèrmiques o processos industrials. Una part del CO₂ hi ha de ser, ja que és el que traiem respirant els animals i que després agafen les plantes per fer la fotosíntesi. Però clar, estem parlant de dosis massa altes. Tanmateix el CO₂ no és el gas que més reté la radiació.

El N₂O, un òxid de nitrogen, l’expulsa sobretot la indústria química i els fertilitzants de l’agricultura i la ramaderia industrials; no és el més abundant, però ha anat en augment els darrers anys, i escalfa uns 300 cops més que el CO₂.

El metà és un altre gas, que també va a parar a l’atmosfera, per diferents vies: algunes són naturals, com les reaccions del metabolisme (fermentacions) de bacteris que viuen sobretot a llocs humits, com aiguamolls; i altres són antropogèniques (provocades per l’acció humana), com és en els abocadors, obtenció d’energies, crema de biomassa, tractament de deixalles i, una part molt important, en la ramaderia, pels pets de vaques i ovelles, que és força important. No és broma, penseu que al món ara mateix hi ha més de dos mil cinc-cents milions de vaques i ovelles! El metà escalfa unes 20 vegades més que el CO_2. Un detall: a l’atmosfera primitiva, fa milions d’anys, hi havia 1000 vegades més de metà que en l’actual; llavors encara no hi havia oxigen i no hi va ser fins que van aparèixer els primers éssers fotosintètics.

Per últim, els hidrofluorocarburs (HFC) són compostos que es troben als aerosols, en aparells d’aire condicionat, en la fabricació de neveres, etc. Són substàncies que progressivament han anat en augment i retenen la radiació unes 10.000 vegades més que el CO₂, a part que ja fa anys es va veure que eren responsables que la capa d’ozó s’hagués escapçat, tot i que sembla que darrerament s’ha recuperat força.

Quins canvis provoquen a la natura l’augment de l’Efecte hivernacle?

El desglaç dels Pols és conseqüència del canvi climàtic

L’augment de l’Efecte hivernacle produeix canvis enormes i perjudicials a la naturalesa. Quins?

Per exemple, l’increment d’incendis i la desertització de molts territoris;  situacions extremes del temps (onades de fred i calor, períodes llargs de sequera, augment de ciclons i huracans...); la pèrdua de biodiversitat; la desglaciació; la pujada del nivell del mar i les seves repercussions; l’augment de la desigualtat entre les persones (no afecta igual a rics que a pobres, les migracions...) i també afecta la salut de tots: l’OMS adverteix de la reaparició de malalties i aparició d’altres de noves, moltes a través de l’aigua o els aliments; a més, com que l’escalfament trasbalsa la floració de les plantes, el pol·len va en augment i, per tant, gtambé les al·lèrgies.

Com a curiositats, el canvi climàtic fa que moltes plantes floreixin abans que neixin els seus insectes pol·linitzadors i que molts pollets surtin dels ous abans que neixin les larves que s’han de menjar, entre altres anomalies.

Què podem fer per lluitar contra el canvi climàtic?

Hem de col·laborar per assolir aquells 17 objectius (els podeu trobar tots a Internet): mirant de reduir urgentment les emissions de gasos, reduint molt la generació de residus, menjant aliments de proximitat, fent un consum responsable, no malbaratant tanta energia i aigua...

En aquests moments, precisament no podem fer moltes coses, fins que acabi el confinament. Però després, recordeu-ho: utilitzeu més el transport públic, aneu més a peu o amb bicicleta, no llenceu plàstics als llacs i al mar, respecteu el nostre entorn en general i moltes més accions.

La desertització, un altre problema del canvi climàtic

Actualment, dins dels canvis tecnològics que poden ajudar a minvar el canvi climàtic, han aparegut els cotxes elèctrics. Poden ser una de les solucions o no: només contribuiran a baixar les emissions de CO₂ si les bateries es recarreguen a partir d’energies renovables; a part que aquestes emissions mai no seran nul·les perquè la producció de bateries també en genera.

VIRUS I ALTRES MICROORGANISMES

Isidre Prat Obradors

El coronavirus i altres virus

En aquest article parlaré especialment dels virus, a propòsit de la pandèmia de coronavirus que estem patint, des del punt de vista biològic i mèdic, amb permís dels metges. Però ho ampliaré a divulgar una mica tot el món dels microorganismes, perquè a molta gent li pot interessar.

Els Coronavirus són una família de virus, entre els quals ara ha aparegut el COVID-19. Els coronavirus afecten les vies respiratòries i així provoquen malalties més suaus (com el refredat comú) o més greus (com aquest Covid-19 que dona SARS, síndrome respiratòria aguda). El nostre gran problema és que és molt contagiós; és a dir, s’encomana molt ràpidament entre persones, augmentant dràsticament el nombre de casos. Es transmet per petites gotes de saliva que li serveixen de suport i que traiem per la tos o esternuts, o per contacte directe; per això una de les millors mesures preventives és rentar-se bé les mans, òrgans amb què ho fem quasi tot, i no tocar-nos els ulls, nas, boca... amb elles. Una bona mesura preventiva és també separar-nos almenys 1 o 2 metres de distància, perquè en cas d’expulsar gotetes, i amb elles els virus, caiguin a terra i morin abans de contactar amb l’altra persona. Sembla ser que també es pot transmetre per l’aire a través d’aerosols (esprais), on és estable fins a unes 3 hores; i també per contacte amb superfícies contaminades, on pot restar-hi fins a 4 hores en coure (com en les monedes), 1 dia en cartró, i fins a 2 o 3 dies en plàstics i acer inoxidable (com en aixetes). Per això cal desinfectar les superfícies.

Com que el seu nucli d’infecció, que va començar a la Xina, no s’ha detingut allà mateix, cosa que hauria limitat el fet a una epidèmia, sinó que s’ha anat escampant arreu del món, diem que s’ha convertit en una pandèmia.

S’està intentant trobar un medicament per part de científics de tot el món per inactivar el virus. En aquest moment, és una cursa per veure qui arriba abans a tenir un tractament i una vacuna. A Catalunya es treballa molt a evitar que els contactes desenvolupin la malaltia: és el que estan fent els Drs. Oriol Mitjà i Bonaventura Clotet. Tant de bo es pugui aplicar aviat. També uns científics alemanys treballen amb una substància que bloquejaria l’enzim (proteïna) principal del virus que ataca les cèl·lules.

Però què són els virus, en general?

Des de molts anys, s’ha dit que un virus es troba al límit entre un ésser viu i la matèria inerta. Si considerem que la unitat mínima de vida és la cèl·lula, aleshores els virus no són realment éssers vius, perquè no tenen la maquinària cel·lular: és que els falta quasi tot! Però, en canvi, no els manca una part fonamental de les cèl·lules: el material genètic; i això és molt important. En realitat un virus és només un fragment d’àcid nucleic, tancat per una càpsula de protecció, que pot tenir diverses formes, feta de proteïnes i, segons el cas, amb glúcids i/o greixos afegits. L’àcid nucleic és propi dels éssers vius, conté gens, que donen ordres, que en el cas dels virus provoquen malalties, per tant, no són tan lluny de la matèria viva. Els virus es poden reproduir, facultat dels éssers vius, però gràcies al fet que les cèl·lules infectades posen en marxa la seva maquinària per fer-los les còpies i escampar-se. Per tant, els virus sempre són paràsits de cèl·lules: poden ser cèl·lules animals, humanes o també vegetals, depèn de cada virus (penseu que el primer virus descobert va ser en un vegetal: el virus del mosaic del tabac, el 1892, per un rus). Inclús hi ha virus que ataquen bacteris: els bacteriòfags.

En el cas dels coronavirus, l’àcid nucleic, no és l’ADN, més comú, sinó l’ARN (àcid ribonucleic) d’una sola cadena (monocatenari) (com el virus de la SIDA, amb algunes diferències) i la càpsula de proteïna és esfèrica (d’on ve el nom de corona), amb una mena de ventoses unides a ella, on hi ha glúcids i greixos, que els serveixen per reconèixer i ancorar-se a les cèl·lules hoste, en aquest cas del pulmó. Quan ens rentem les mans, com que el detergent desfà substàncies greixoses, desfà també els greixos de la coberta dels possibles virus i els elimina.

Altres virus tenen formes diferents de la coberta externa: forma d’hèlix, d’icosaedre, etc.  

Quan parlem de virus, de quina mida estem parlant?

Les mides dels virus són les més petites que d’alguna manera es relacionin amb éssers vius. Pensem que els bacteris també són microorganismes, però els virus són de mitjana 10 vegades més petits encara que els bacteris. El coronavirus mesura entre 50 i 200 nm (nanometres; i 1 nm és igual a la milionèsima part d’un mil·límetre!!!). Aquestes unitats només són visibles al microscopi electrònic, que permet 100.000 augments o més i tot.

Altres microorganismes: els bacteris

Els bacteris formen l’altre grup molt important de microorganismes, però aquests ja són éssers vius al 100% (actualment són el Regne de les Moneres), perquè estan formats per cèl·lules autònomes, encara que són primitives, sense nucli (cosa que no passa en tots els altres éssers vius, que tenen cèl·lules amb nucli). 

Els bacteris estan protegits per una “paret cel·lular”, capaç de ser trencada per algunes substàncies. Es va veure que la penicil·lina, descoberta casualment per Fleming (el 1928), produïda per un fong (el gènere Penicillium), atacava aquesta paret i, per tant, destruïa els bacteris; a partir d’aquí van aparèixer tots els altres antibiòtics, que fan aquesta funció. Actualment solen ser sintètics. Per això els antibiòtics són eficaços contra malalties produïdes per bacteris, mai per virus; per exemple els antibiòtics van bé per infeccions bacterianes de la panxa, els queixals, infeccions d’orina... però mai per atacar qualsevol virus.

Preventivament són eficaces les vacunes (iniciades fa una segle per Pasteur, amb el virus de la ràbia). D’aquestes sí que n’hi ha contra bacteris (en malalties com el tètanus, la diftèria, la meningitis o la tos ferina ) i contra virus (segurament estem vacunats contra la verola, la polio, la rubèola o el xarampió; o contra el virus del papil·loma humà....). Sovint no estem vacunats contra alguna malaltia i llavors ens cal passar-la una vegada per quedar immunitzats, com en el cas de la varicel·la. La vacuna més popular, per ara, és la de la grip, però només val per un any, perquè el virus muta, canvia cada vegada. Ara esperem que es trobi aviat la vacuna contra el Covid-19.

Bacteris útils

Però també hi ha bacteris útils: com a exemples, els que fermenten i ens elaboren aliments com els derivats làctics (iogurt, formatge) i també tots els que reciclen la matèria orgànica retornant-la a inorgànica a la naturalesa (als boscos, als ecosistemes en general), completant així el cicle de la matèria.

A més, des de ja fa uns anys, els bacteris van ser els primers en utilitzar-se en enginyeria genètica i això ha permès elaborar al laboratori insulina, hormones i altres substàncies biològiques i obtenir millores genètiques en medicina (com la teràpia gènica), en agricultura, ramaderia, etc. Bé, s’utilitzen bacteris per moltíssimes coses beneficioses. Pensem que hi ha mils d’espècies bacterianes, adaptades a tot tipus d’ambients. On no hi arriba un altre ésser, hi ha algun bacteri: n’hi ha que viuen en aigües termals, o en temperatures baixíssimes, en llocs més secs o més humits, n’hi ha que viuen a llacs i fan la fotosíntesi (com les plantes), n’hi ha que resisteixen zones molt àcides, com l’estómac (on hi ha un pH de 2).

Per últim, molts bacteris conviuen amb nosaltres al cos humà, sobretot en 3 zones: a la pell, a la boca i al budell. Alguns de vegades ens donen alteracions, com furóncols, càries, la mala olor de la suor... però també molts ens són beneficiosos: ens protegeixen, ens ajuden en el metabolisme...

Els fongs

Hi ha fongs microscòpics (no parlem aquí, dels superiors, els bolets), alguns perjudicials i d’altres beneficiosos també. Entre els primers hi ha els que donen alteracions com la tinya (que afecta la pell, cabell, ungles...), l’anomenat peu d’atleta i altres infeccions per fongs. A més hi ha els que fan malbé els aliments, com el pa, formatges... que en diem floridures. Entre els fongs beneficiosos hi ha també aquells que ens elaboren aliments a través de fermentacions, com els llevats, que fan fermentacions alcohòliques i participen així de l’elaboració d’aliments com el pa i begudes com el vi i la cervesa.

Els protozous

Per acabar, els protozous són unicel·lulars i, com a microorganismes patògens, n’hi ha alguns de molt destacats, com el que dona la malaltia de la son i el de la malària o paludisme, importants en països del tercer món, i transmesos per una mosca i per un mosquit respectivament. També es poden considerar microorganismes, tot i que són més grans, animals de diferents grups, com els polls i les puces, que són paràsits.

L'AIGUAMOLL DE LA BÒBILA DE SANTPEDOR

Quina és l’evolució de l’espai on actualment hi ha l’aiguamoll?

Segurament haureu sentit a parlar, o ja haureu vist, l’Aiguamoll de la Bòbila de Santpedor. Es troba al sud de Santpedor i el recinte ocupa un total d’unes 7,5 hectàries. 

Per arribar-hi, la forma més senzilla és, venint de Navarcles, Sallent... a un quilòmetre abans d’arribar al nucli urbà, girar a l’esquerra en una rotonda i, al cap de pocs metres, girar a la dreta; d’aquesta manera es travessa tot el polígon industrial Santa Anna III fins al final i, just abans de travessar el pont de la via, es trenca a l’esquerra i, per un camí de camp, es recorren uns 150 metres i ja hi ets (està indicat). Si es ve de Manresa o de Callús-Súria, cal travessar tota la carretera del poble fins al final, sentit Navarcles, on es trenca a la dreta, pel carrer Convent, que passa pel costat de l’Institut d’Auro i, davant d’aquest, girant a l’esquerra, llavors sí que es travessa el petit pont de la via i finalment s’agafa per la dreta el mateix camí esmentat abans.

Aquest aiguamoll es va crear de forma artificial fa 26 anys. Abans hi havia una bòbila, o fàbrica que elaborava totxos, de la qual queda un transformador, que es conserva dins del recinte, actualment convertit en una aula de camp per a estudiants o altres visitants.

Quan hi havia la bòbila, com a matèries primeres, es van explotar molt les argiles (roca sedimentària detrítica) que hi havia per sobre (per fer els totxos), de manera que va quedar al descobert una capa freàtica, és a dir, el nivell de l’aigua subterrània, protegida per una altra capa d’argila que es troba més a sota. L’argila és una roca impermeable, que no deixa passar l’aigua més avall. Dit d’una altra manera, hi havia una capa d’aigua confinada entre dues capes d’argila: la de sobre es va explotar, va quedar l’aigua al descobert, i la de sota encara hi és i impedeix que l’aigua es filtri cap avall.

Més endavant, quan la bòbila va desaparèixer, tot l’espai es va convertir en un gran abocador per als santpedorencs, amb el consegüent deteriorament del medi i alteracions per a la salut pública; fins que l’Ajuntament se’n va fer càrrec i ho va netejar tot, de manera que la zona d’aigua va tornar a quedar a la vista. Així, i gràcies a l’ajuda humana, es va anar formant el nou espai natural humit que coneixem com a Aiguamoll de la Bòbila. De mica en mica, s’hi van anar plantant espècies típiques del bosc de ribera, o sigui, que viuen molt bé prop de l’aigua i, en tots aquests anys, hi han anat creixent moltes altres plantes espontànies fins a crear-se l’ecosistema actual que representa; es pot considerar perfectament un espai natural del Bages.

Com és l’Aiguamoll actualment?

Per una banda, hi ha totes les espècies de plantes, algunes ja són ben bé aquàtiques i d’altres de ribera (adaptades a estar prop de l’aigua); i, per altra banda, hi viuen molts animals, sobretot aus; també amfibis i alguns rèptils.

Al llarg dels anys l’espai s’ha anat remodelant i ampliant, per tal de crear com més microambients millor, perquè hi pugui viure el nombre més gran d’espècies possible, afavorint així la biodiversitat.

Evidentment l’espai inundable és més o menys extens segons el règim de pluges que tinguem. En una època en què plogui bastant, la veritat és que l’aiguamoll fa goig de veure.

Al cap d’uns anys de crear-se l’espai, es van incorporar a la zona uns cavalls de la camarga francesa, una raça que tradicionalment s’utilitza per a la neteja de la vegetació de zones humides, com aquesta; així doncs, contribueixen a mantenir l’ecosistema, a part que, per exemple, faciliten espais per poder niar determinats ocells (també hi ha altres llocs susceptibles de fer-hi nius: als arbres, entremig de les plantes aquàtiques i a les parets vermelloses d’argiles que es veuen als marges de la zona inundable). Aquests cavalls es van convertir en un nou punt d’atracció per als visitants.

El camí principal per visitar aquest espai té uns 300 metres, al final del qual hi ha una caseta d’aguait, per observar sobretot els ocells amb tranquil·litat. Més recentment, es va modelar un nou camí, més estret però més llarg, que surt de la porta d’entrada cap a la dreta, passa pel costat de l’aula (l’antic transformador), i arriba a una altra petita zona d’aigua, on hi viuen, a la primavera-estiu, molts insectes i també granotes (primer, capgrossos). En aquest sector s’hi van plantar herbes medicinals i, a l’extrem, prop també de l’aigua, una torre d’aguait de dos pisos (com a molts llocs d’aquest estil).

L’any passat s’hi va fer una nova ampliació, cap al sud de l’Aiguamoll, amb l’annexió d’un antic camp de conreu, que ara ha passat a ser un terreny inundable temporalment; així com una nova bassa permanent per als amfibis.

No cal dir que, de cara al futur, l’espai es vol mantenir en bon estat i s’anirà millorant encara més, en la mesura que es pugui.

Quines espècies vegetals podem trobar a l’Aiguamoll?

A la zona nord, on hi ha l’entrada, hi trobem, fent ombra, molts pins blancs, pins pinyers i alzines. A dins, vorejant l’aigua, hi trobem típics arbres de ribera, com pollancres, àlbers, gatells i tamarius.

També hi ha arbustos al llarg de tot el recinte, com saücs, aranyoners, heura, aladern, marfull, llentiscle i altres. I herbes, com una gran extensió dintre l’aigua, de canyís (que és la canya pròpia del país, molt més prima que l’altra, la canya asiàtica); també hi ha fonoll, ravenisses i altres herbes que hi han crescut espontàniament; però, com hem dit abans, s’hi van afegir herbes medicinals, com el romaní, la sàlvia i l’espernallac.

Quins ocells hi podem veure?

Cal dir que a l’Aiguamoll hi ha ocells tot l’any, encara que no sempre els puguem veure fàcilment, perquè estan amagats. També depèn de l’època de l’any, de veure-n’hi uns o altres. Per altra banda, alguns hi són de forma permanent i d’altres hi estan de pas temporalment.

És molt freqüent que hi hagi ocells de la família dels Ardèids (grup dels agrons i martinets), com el bernat pescaire, l’agró blanc, l’agró roig, el bitó, el martinet blanc, l’esplugabous, el martinet ros, el martinet de nit i el martinet menut. Aquesta família es caracteritza per ser grossos, potes llargues, bec punxegut i coll molt llarg que acostumen a doblegar en forma d’ “S”.

Un dels grups més fàcils de veure són els ànecs (família Anàtids), sobretot l’ànec collverd en les dues morfologies: la del mascle, més elegant, amb el cap i el coll verds; i la femella, més discreta, de color marronós-grisós en tot el cos. Aquest el típic ànec que hi nidifica. D’altres ànecs hi poden ser com a migradors, com l’ànec cullerot, l’ànec cuallarg i l’ànec piulaire. Per altra banda, és habitual del lloc la fotja, de la família Ràl·lids, que hi nidifica; i s’hi pot veure la polla d’aigua (de la mateixa família), una espècie oportunista, perquè sap viure en tota mena d’ambients aquàtics, encara que estiguin molt contaminats.

Esporàdicament s’hi pot trobar algun rapinyaire (com l’àguila pescadora), alguna espècie de gavina i altres. Com a aus de pas més habituals, tot sovint hi ha cigonyes (fam. Cicònids) i algunes altres com els fumarells negres (fam.Làrids, igual que les gavines). Com a dada inèdita, fa uns anys, s’hi van aturar un grup de flamencs; i darrerament, els dies 12 i 13 de juny d'aquest 2020, se n'hi va poder veure un altre, que va ser fotografiat.

Per acabar, un passeig per l’Aiguamoll de la Bòbila permet també la lectura de 20 poemes dedicats a diferents aus, escrits pel músic i escriptor Celdoni Fonoll, esculpits en metall i col·locats fa 9 anys al llarg del camí principal, de forma permanent. L’Escola La Serreta de Santpedor és la que va tenir aquesta iniciativa.

Aquesta zona humida del Bages, si bé no és molt turística, sí que cada cop és més coneguda i és un lloc més per preservar i per visitar tothom a qui li agradi la naturalesa. No cal dir que per als santpedorencs, i potser gent d’altres indrets, també ha tingut sempre finalitats pedagògiques. Així, per exemple, és un lloc freqüent de visita i d’estudi per als alumnes de l’Escola La Serreta i de l’Institut d’Auro.