dimarts, 20 d’abril de 2021

LES ARGELAGUES DEL NOSTRE ENTORN

Mata d'argelaga florida. Foto: I. Prat


L’argelaga o argilaga (Genista scorpius) és un arbust grisenc, típic de la vegetació mediterrània, característic per les seves punxes o espines; i les seves branques són molt obertes respecte a les tiges. També és molt propi d’aquesta planta que té escasses fulles i molt petites (uns 4 o 5 mm.de llargada); es veun molt poc i són fulles senzilles, més o menys ovalades. En castellà s’anomena aulaga común.

Bé. Aquesta planta ens passa desapercebuda durant l’hivern, en què només hi queden les branques, barrejades amb altres espècies. Tanmateix és molt propi d’identificar-les quan floreix, perquè l’arbust queda ple de moltíssimes flors, agrupades en feixos al llarg de les tiges i damunt mateix de les espines, amb un color groc molt viu que destaca per sobre del verd de les herbes. A més a més, en molts indrets de les nostres contrades comença a florir ara, entre març i primera quinzena d’abril, quan encara falten moltes plantes per treure les flors. Així, aquest any, per Setmana Santa, per exemple, es podien veure al bosc mates ben grosses de color groc, que eren argelagues, com les de les fotos. No vol dir que no destaquin altres plantes, segons els indrets; com també hem pogut veure ara a l’abril, al nostre terme municipal de Balsareny mateix, enormes i cada cop més importants camps de colza (Brassica napus), de flors grogues; en aquest cas s’hi han anat plantant, agafant cada cop més extensions de terreny.

L'argelaga com a gran arbust florit, a prop de les Collades. Foto: I. Prat

Si algú no coneix l’argelaga o la colza, pot aprofitar-ho ara si surt a la natura, aquí a la Catalunya Central, i observa una mica els boscos i camps. La colza ocupa camps extensos, com ara mateix a Puigdorca o al Pla de Vilamajor; ja es veu que són plantacions, no herbes espontànies i silvestres; i la seva flor ens indica que és de la família de les Brassicàcies, semblant a la de les ravenisses. De les seves llavors se n’obté l’oli de colza, que s’utilitza en alimentació animal i com a biodièsel (combustible). Va ser famosa, la colza, per desgràcia, al principi dels anys 80, pel consum humà del seu oli, que va resultar ser tòxic i va provocar centenars de morts; sembla ser que algunes varietats obtingudes per manipulació genètica haurien pogut donar aquesta toxicitat.

Camp de colza al Pla de Vilamajor. Al fons a la dreta, ca l'Ambròs Vell; al fons, a l'esquerra, el Castell de Balsareny. Foto: A. Selgas

Però, l’argelaga, la trobarem al marge de camins o també dins del bosc; ja dic, actualment és l’única que destaca amb aquest color groc i en gran quantitat, cosa que va bé per identificar. Té una flor molt diferent de la colza, típica de la seva família, les papilionàcies (flor en forma de papallona). Per últim, el seu fruit és un llegum. Quan la munió de flors es van passant, l’arbust queda ben ple de llegums, com si fossin mongetes, però més petits.

Més entrada la primavera, l’argelaga continua florint, però llavors sí que hi ha moltes més plantes florides, de groc i molts colors, que fan que no destaqui com ara. Si voleu tocar-la i mirar les flors, aneu amb compte amb les punxes, que no enganyen! Penseu que les espines són un arma de defensa de la planta, perquè no se la mengin fàcilment els animals.

  

dissabte, 6 de març de 2021

ELS ARBRES PLANTATS RECENTMENT A LA RESCLOSA SÓN VERNS!


Aquest passat mes de febrer es van donar per acabades les obres de la nova Resclosa dels Manresans, tot i que encara fa poc s’hi podien veure operaris ultimant-ne alguns detalls.

Des del punt de vista ambiental, hem pogut constatar que l’impacte de l’obra no ha estat finalment gaire fort, després de les protestes que hi havia hagut en un principi davant del temor que es pogués malmetre l’espai natural d’una forma molt més important.

Tanmateix sí que a la banda dreta del riu, el caminet del costat mateix de la resclosa, d’uns 150 metres, que ara ha quedat més ample, podem dir que és el que més ha rebut, malgrat que alguns visitants comenten que ha quedat més ample i “net”. Sí, sí, net vol dir sense el sotabosc, que allà no era perillós de cara a incendis i on, per altra banda, hi havia herbes i arbustos que ara han desaparegut, i que, a més, en un lloc com aquest, contribuïen a protegir bé el sòl de la possible erosió que poden provocar fortes pluges o una bona riada, que ara es podran anar emportant el marge del camí, almenys de moment.

Quan parlem de “netejar” el bosc, que de vegades és necessari, referint-nos a treure totes les herbes i arbustos, anem amb compte, perquè també volem dir eliminar espècies que sovint van desapareguent i la biodiversitat va minvant; a més, moltes espècies d’animals es queden sense menjar, sense cau, etc. Ho dic perquè sovint la gent en parla alegrement, com si tot els fes nosa.

Sí que, en canvi, m’he fixat que, ran d’alguns arbres que van tallar, encara que fossin els mínims, ha quedat molta brossa morta a les vores, que no deixarà créixer les poques herbes o arbustos que hi broten. Inclús podeu veure com, entremig de 2 o 3 verns, s’hi han matxucat trossos de branques i fulles dels arbres tallats. Potser entre tots els que passem per la zona, podríem contribuir a treure-ho, no és molt, i així sí que estaria més “neta” la zona.

Cal dir que, al costat dret, s’hi han tallat pocs arbres; verns i potser algun pollancre o salze; per bé que al costat esquerre es van veure obligats a tallar-ne més per tal que les màquines hi poguessin accedir bé. De tota manera, ja vam dir que aquest costat no era tan important, perquè molts dels arbres eren negundos, que són molt invasors. Tant per tant, que faltin aquests!

Tornant a la riba dreta, on hi ha la caseta, també hem de dir de positiu que moltes herbes tornaran a créixer espontàniament i alguns arbustos que han quedat molt reduïts probablement creixeran també. Hi ha una espècie d’herba, medicinal, que precisament ara al març té ja la flor (no gaire vistosa) que és el marxívol, de la qual, per sort, n’ha quedat un sol reducte, a la vora del caminet que dona a la paret del castell (algunes mostres més que hi havia a l'altra vora del caminet, ja no hi són). En aquesta mateixa vora del marxívol, hi han quedat més herbes i arbustos, com un lligabosc, cues de cavall, etc. i, com a curiositat, he descobert una única mostra d’orquídia silvestre que compensarà les pèrdues, perquè no li havia vist mai fins ara; es troba just al costat de la placa Km 0, i l’he detectada perquè ja està florida, a primers de març. No la toqueu pas, és l’única que ha aparegut allà, tot i que n’hi ha pel terme de Balsareny, sobretot a partir del mes d’abril, que es quan solen florir.

                            Marxívol
                                               Orquídia silvestre

Bé, però l’altra gran notícia positiva és que ja s’han fet les plantacions de nous arbres, que s’havien promès, per repoblar la zona poc o molt impactada. Hem pogut comprovar que precisament són verns, l’arbre més apreciat d’aquest espai natural. Suposo que ho són tot, donat que els de la riba esquerra, on n’hi ha més (de 60 a 70) no els podem veure fàcilment, ja que el camí interí que s’havia fet per accedir-hi durant les obres ja s’ha desfet. Per contra, la trentena que han plantat a la riba dreta ens permeten veure que ja hi ha algunes flors, de dos tipus (les femenines i les masculines) de morfologia típica del vern. Per tant, tots contents! Aquestes plantacions contribuiran, sens dubte, a tornar a equilibrar força la part d’ecosistema afectada.


Podeu veure les fotos de l’orquídia, el marxívol i la zona repoblada. Gràcies.

PD.: Tal com m'ha fet saber un seguidor, l'orquídia en qüestió, ja que n'hi ha de moltes espècies, és l'abellera fosca.


                Plantacions riba esquerra

                                           Flors típiques del vern


                     Plantacions riba dreta


 

dilluns, 22 de febrer de 2021

LA FOIXARDA

Foto 1: La Foixarda a la zona de Sant Esteve
 
Una de les plantes que més aviat podem trobar florides al nostre entorn, en ple hivern encara, com ara, és la foixarda (Globularia alypum).

És un petit arbust, tot i que té aspecte d’herba, que sol trobar-se en boscos no gaire atapeïts i vores de camins, o sigui, a llocs força assolellats.

Les seves fulles són petites, allargades i acabades en punta i es distribueixen al llarg d’unes primes tiges. I les flors són com botons, rodones, d’entre 1 i 3 cm. de diàmetre, d’un color blau-lilós, que sempre es troben al capdamunt de les petites tiges, és a dir, cada branqueta té una flor al capdamunt.

                                Foto 2: La foixarda a la carena de la Baga Fosca 

En realitat no es tracta de flors aïllades, sinó que són inflorescències: agrupacions de petites floretes que donen l’aspecte d’una única flor gran; en aquest cas, que estan posades en rodona, la inflorescència s’anomena capítol.

En aquesta època de l’any, en què hi ha poques plantes amb fulles, i encara menys amb flors, és gratificant, caminant per fora, trobar-te una mata de foixarda florida, amb 20, 30 o més inflorescències, totes al capdamunt de tiges, juntes. A més, aquests capítols són vistosos perquè tenen un cercle, al nucli de la inflorescència, de color blau més fort, i dos o tres anells més al seu voltant de colors blaus més clars i, l’últim, de color blanc. Sembla ser que hi ha una varietat albina, a llocs com La Segarra, on tots els anells perifèrics són blancs.

                                   

                                                    Foto 3: La foixarda a la Baga Fosca

És una planta medicinal: la seva aplicació més important és contra la pressió arterial alta.

Aquest arbustet es troba per tot Catalunya, però és escàs al Pirineu i a llocs massa humits. A Balsareny, els que heu anat seguint les caminades populars de cada any (ara aturades per culpa de la Covid19), l’haureu pogut veure en llocs diversos, i no humits, retolada amb el seu nom popular i el científic, com acostumem a fer amb les plantes més representatives que trobem als recorreguts. Així, la trobem a la zona de Sant Esteve, però no vora el riu, sinó a la part alta, entre el camí de l’antiga via del tren i la mateixa colònia (la de la foto 1 és a la vora d’un camí, que va a una antiga granja, on també hi ha una vinya jove i arbres fruiters; el camí surt de la cruïlla de la via amb la carretera de Sant Esteve- La Rabeia). També n’hi ha al solell de la Serra Mitjana, sobre el Torrent de la Font de la Roca (ctra. de Súria). Igualment en trobem a la carena de l’Obaga Fosca i Serrat del Maurici (fotos 2,3 i 4).

Com a curiositat, La Foixarda és el nom del camp municipal de rugbi de Barcelona, a Montjuïc; segur que l'heu sentit algun cop a la televisió o en altres mitjans de comunicació. Però sembla ser que no ve de la planta, sinó que rep aquest nom perquè antigament hi havia una pedrera a Montjuïc que va ser explotada durant dos segles per la família barcelonina Foixart, d'on va derivar el topònim Foixarda per designar tota la zona, on ara hi ha el campd de rubgi.


Foto 4: Foixarda a la Baga Fosca




dissabte, 13 de febrer de 2021

LA NOVA RESCLOSA DELS MANRESANS

 Aquests dies s'estan enllestint les obres de restauració de la Resclosa dels Manresans, que van començar ja fa 3 mesos. Pràcticament estan acabades.

Pel que fa a la part ambiental, s'ha mantingut força l'ecosistema que hi havia, tot i que s'han tallat arbres del marge dret del riu, el costat d'on hi ha la caseta. Sobretot eren branques de verns que, cal reconèixer, feien nosa perquè estaven gairebé tombades i quasi tocaven l'aigua del riu, que en aquell punt ja es desvia fent un canal per formar la síquia. Tanmateix també se n'han tallat alguns des de la soca: no ho puc precisar del tot, però algun vern sí que ha rebut i també salzes i pollancres. D'acord, no és una gran quantitat, però s'ha de tenir present. Al marge esquerre del riu se n'han tallat molts més, perquè per allà hi arribava tota la maquinària, però espero que la gran majoria eren els negundos, uns arbres invasors que, en aquest cas, encara haurà anat bé de reduir-ne la quantitat (aquell bosc ja se l'anomenava el "bosc dels negundos").



Per últim, volia remarcar que el camí estret que hi havia entre la caseta i la zona d'horts i canyes que hi ha més endavant, anant cap a La Rabeia, s'ha eixamplat, guanyant terreny al riu; però el problema, ara per ara, és que en uns quants metres s'ha "netejat" tot el sotabosc, on hi havia espècies, com el marxívol (una herba que probablement no tornarem a veure allà), que floria ara aviat, a inicis de primavera, i que feien incrementar la singular biodiversitat que tenim en aquell espai, declarat natural (per això molta gent hem estat força incisiva en aquest tema des de les primeres informacions rebudes i discutides a finals d'estiu passat i durant tota l'obra). 

De tota manera, espero que aquest espai, on ara només s'hi veu terra, estigui destinat, aquesta primavera, a fer-hi una replantació, almenys amb alguns arbres i arbustos, com els que hi havia; l'estrat herbaci ja serà més difícil. També hi ha més "forats" per omplir, per reforestar al llarg d'aquesta zona. De fet la Junta que ha gestionat tot aquest afer ja va prometre en el seu dia que es faria una bona replantació d'espècies vegetals. Esperem que sigui així.


divendres, 12 de febrer de 2021

L'ESPAI NATURAL DE LA RESCLOSA DELS MANRESANS, A MIG HIVERN

L'herba fetgera, amb flors violetes o blanques 


Ara, a meitat de febrer, passat ja l'equador de l'hivern astronòmic, a l'Espai Natural de la Resclosa hi comencen a haver canvis. Sembla que la naturalesa es comença a despertar, tot i que només en el cas d'algunes plantes. Encara és aviat.

De moment, dues herbes molt primerenques ja han tret les floretes: les violetes de bosc, amb la seva flor lila; i l'herba fetgera, medicinal, anomenada així perquè té tres fulles acoblades donant l'aspecte d'un fetge; n'hi ha que tenen flors liles i n'hi ha que les tenen blanques. Al sotabosc del primer mig quilòmetre de la síquia, per aquell camí ample i ombrívol, ran de terra hi podem trobar aquestes dues herbes amb flor.

L'altra herba que també hi ha, amb la flor verdosa, no gaire vistosa, és el lloreret; una herba que s'ha escampat força en aquest mateix espai. Això és important perquè no es troba a tot arreu, en canvi, aquí contribueix a mantenir la biodiversitat d'aquesta zona humida. El lloreret és una herba, però té una forma de petit arbust que no aixeca més d'un o dos pams de terra.

Aspecte del lloreret amb flor

I, per últim, de moment, els que coneixeu bé els avellaners, veureu que als exemplars de l'avellaneda que tenim al costat esquerre, entre els 400 i 500 metres des del km.0, mirant cap a Manresa, ja els han sortit les inflorescències (conjunt de moltes flors), no molt vistoses (ens hi hem de fixar bé), ja que són marronoses; aquestes flors formen uns penjolls, anomenats "aments", que s'aprecien a tot el llarg de les branques.

Això és el més destacat. De mica en mica aniran brotant i florint més espècies.


Els avellaners amb els aments que els pengen

dissabte, 6 de febrer de 2021

L’ALZINAR DE LES ESTUNES

Marxem ara força més lluny de Balsareny i de la Catalunya Central.

L'alzinar de les Estunes és un alzinar que es troba prop de Banyoles. A la vora del llac, s’agafa la carretera que va a Mieres (La Garrotxa) i, a 3 km., en una llarga recta, a mà esquerra, hi ha el desviament que assenyala “Les estunes”; queda al costat mateix de la carretera, on es pot deixar el cotxe i llegir els panells informatius.


La zona es pot anar recorrent per un sender. Cal destacar-hi dos elements: les alzines pròpiament (de l’alzinar), amb un sotabosc molt ombrívol i esclarissat; i, per altra banda, un dipòsit de travertins, un tipus de roca sedimentària, que és molt important per la seva magnitud en aquest indret; aquests travertins fan de sòl de l’alzinar. Aquestes roques tenen unes esquerdes verticals molt grans, que es pensa que van ser generades per esfondraments, causats per les aigües subterrànies. En algunes d'elles hi han crescut arbres.

En aquesta zona hi havia antigament un llac anterior al de Banyoles: el sostre d’aquests materials (els travertins) es troba uns 10 metres per sobre del nivell de l’actual llac. Qualsevol d’aquests llacs de Banyoles (a més del principal, n’hi ha d’altres de petits i actuals), hem de saber que s’han format per molts esfondraments provocats per les aigües subterrànies, que són les que alimenten el llac. O sigui,el llac de Banyoles no s'omple i es manté per la pluja i per les aigües que circulen a les muntanyes del voltant, sinó per aigües subterrànies que van brollant cap amunt, tot i que òbviament, les aigües de la pluja i d'escorrentia també hi ajuden actualment, però l'origen va venir del subsòl.

El travertí és una roca calcària formada per la precipitació de carbonats en medis aquàtics continentals, com és els estanys. Entremig dels carbonats s’hi van quedar atrapades restes vegetals, com fulles o petits tronquets i organismes com algues, que van deixar uns foradets típics d’aquesta roca. El travertí està ple de foradets i forats, com es veu a la foto. És una roca que, ben polida, es fa servir també per ornamentació a les façanes de les cases, per exemple. Penseu que, a Roma mateix, molts dels principals edificis estan fets de travertins (“travertino”),com les mateixes parets del Vaticà (molts d’ells, a la vegada, els havien requisat de monuments més antics, com del mateix Coliseum).

En resum, els travertins com a base, i les grans alzines que hi ha sobre, com també alguns roures majestuosos, forment un bosc meravellós digne de ser recorregut, segons uns itineraris marcats. En el sotabosc hi ha arbustos com el llentiscle i lianes, com l'heura, l'arítjol, el galzeran i unes falgueres anomenades polipodis, a les escletxes

 

CISTA DEL PLA DEL COLL


Aquesta imatge és de la cista megalítica del Pla del Coll, que podem trobar a la Carretera de Súria (en sentit Súria), en un revolt, a mà esquerra, al km. 45 aproximadament, davant de la residència canina Els Tres Pins. És, ni més ni menys que de l’època del Neolític, a la prehistòria. Són les restes d'un monument religiós i funerari. Es va descobrir ja fa anys en unes obres de la carretera. Les lloses de pedra estaven tombades i s’hi van trobar una gran quantitat d’ossos.

Ara fa uns poquets anys es va restaurar, col·locant bé les lloses i tancant-la amb una corda, perquè la gent no la toqui i per fer notar la importància d'aquest rescat.

Es pot passar caminant vora la carretera i tirar-hi una foto com aquesta.