L'AIGUAMOLL DE LA BÒBILA DE SANTPEDOR

Quina és l’evolució de l’espai on actualment hi ha l’aiguamoll?

Segurament haureu sentit a parlar, o ja haureu vist, l’Aiguamoll de la Bòbila de Santpedor. Es troba al sud de Santpedor i el recinte ocupa un total d’unes 7,5 hectàries. 

Per arribar-hi, la forma més senzilla és, venint de Navarcles, Sallent... a un quilòmetre abans d’arribar al nucli urbà, girar a l’esquerra en una rotonda i, al cap de pocs metres, girar a la dreta; d’aquesta manera es travessa tot el polígon industrial Santa Anna III fins al final i, just abans de travessar el pont de la via, es trenca a l’esquerra i, per un camí de camp, es recorren uns 150 metres i ja hi ets (està indicat). Si es ve de Manresa o de Callús-Súria, cal travessar tota la carretera del poble fins al final, sentit Navarcles, on es trenca a la dreta, pel carrer Convent, que passa pel costat de l’Institut d’Auro i, davant d’aquest, girant a l’esquerra, llavors sí que es travessa el petit pont de la via i finalment s’agafa per la dreta el mateix camí esmentat abans.

Aquest aiguamoll es va crear de forma artificial fa 26 anys. Abans hi havia una bòbila, o fàbrica que elaborava totxos, de la qual queda un transformador, que es conserva dins del recinte, actualment convertit en una aula de camp per a estudiants o altres visitants.

Quan hi havia la bòbila, com a matèries primeres, es van explotar molt les argiles (roca sedimentària detrítica) que hi havia per sobre (per fer els totxos), de manera que va quedar al descobert una capa freàtica, és a dir, el nivell de l’aigua subterrània, protegida per una altra capa d’argila que es troba més a sota. L’argila és una roca impermeable, que no deixa passar l’aigua més avall. Dit d’una altra manera, hi havia una capa d’aigua confinada entre dues capes d’argila: la de sobre es va explotar, va quedar l’aigua al descobert, i la de sota encara hi és i impedeix que l’aigua es filtri cap avall.

Més endavant, quan la bòbila va desaparèixer, tot l’espai es va convertir en un gran abocador per als santpedorencs, amb el consegüent deteriorament del medi i alteracions per a la salut pública; fins que l’Ajuntament se’n va fer càrrec i ho va netejar tot, de manera que la zona d’aigua va tornar a quedar a la vista. Així, i gràcies a l’ajuda humana, es va anar formant el nou espai natural humit que coneixem com a Aiguamoll de la Bòbila. De mica en mica, s’hi van anar plantant espècies típiques del bosc de ribera, o sigui, que viuen molt bé prop de l’aigua i, en tots aquests anys, hi han anat creixent moltes altres plantes espontànies fins a crear-se l’ecosistema actual que representa; es pot considerar perfectament un espai natural del Bages.

Com és l’Aiguamoll actualment?

Per una banda, hi ha totes les espècies de plantes, algunes ja són ben bé aquàtiques i d’altres de ribera (adaptades a estar prop de l’aigua); i, per altra banda, hi viuen molts animals, sobretot aus; també amfibis i alguns rèptils.

Al llarg dels anys l’espai s’ha anat remodelant i ampliant, per tal de crear com més microambients millor, perquè hi pugui viure el nombre més gran d’espècies possible, afavorint així la biodiversitat.

Evidentment l’espai inundable és més o menys extens segons el règim de pluges que tinguem. En una època en què plogui bastant, la veritat és que l’aiguamoll fa goig de veure.

Al cap d’uns anys de crear-se l’espai, es van incorporar a la zona uns cavalls de la camarga francesa, una raça que tradicionalment s’utilitza per a la neteja de la vegetació de zones humides, com aquesta; així doncs, contribueixen a mantenir l’ecosistema, a part que, per exemple, faciliten espais per poder niar determinats ocells (també hi ha altres llocs susceptibles de fer-hi nius: als arbres, entremig de les plantes aquàtiques i a les parets vermelloses d’argiles que es veuen als marges de la zona inundable). Aquests cavalls es van convertir en un nou punt d’atracció per als visitants.

El camí principal per visitar aquest espai té uns 300 metres, al final del qual hi ha una caseta d’aguait, per observar sobretot els ocells amb tranquil·litat. Més recentment, es va modelar un nou camí, més estret però més llarg, que surt de la porta d’entrada cap a la dreta, passa pel costat de l’aula (l’antic transformador), i arriba a una altra petita zona d’aigua, on hi viuen, a la primavera-estiu, molts insectes i també granotes (primer, capgrossos). En aquest sector s’hi van plantar herbes medicinals i, a l’extrem, prop també de l’aigua, una torre d’aguait de dos pisos (com a molts llocs d’aquest estil).

L’any passat s’hi va fer una nova ampliació, cap al sud de l’Aiguamoll, amb l’annexió d’un antic camp de conreu, que ara ha passat a ser un terreny inundable temporalment; així com una nova bassa permanent per als amfibis.

No cal dir que, de cara al futur, l’espai es vol mantenir en bon estat i s’anirà millorant encara més, en la mesura que es pugui.

Quines espècies vegetals podem trobar a l’Aiguamoll?

A la zona nord, on hi ha l’entrada, hi trobem, fent ombra, molts pins blancs, pins pinyers i alzines. A dins, vorejant l’aigua, hi trobem típics arbres de ribera, com pollancres, àlbers, gatells i tamarius.

També hi ha arbustos al llarg de tot el recinte, com saücs, aranyoners, heura, aladern, marfull, llentiscle i altres. I herbes, com una gran extensió dintre l’aigua, de canyís (que és la canya pròpia del país, molt més prima que l’altra, la canya asiàtica); també hi ha fonoll, ravenisses i altres herbes que hi han crescut espontàniament; però, com hem dit abans, s’hi van afegir herbes medicinals, com el romaní, la sàlvia i l’espernallac.

Quins ocells hi podem veure?

Cal dir que a l’Aiguamoll hi ha ocells tot l’any, encara que no sempre els puguem veure fàcilment, perquè estan amagats. També depèn de l’època de l’any, de veure-n’hi uns o altres. Per altra banda, alguns hi són de forma permanent i d’altres hi estan de pas temporalment.

És molt freqüent que hi hagi ocells de la família dels Ardèids (grup dels agrons i martinets), com el bernat pescaire, l’agró blanc, l’agró roig, el bitó, el martinet blanc, l’esplugabous, el martinet ros, el martinet de nit i el martinet menut. Aquesta família es caracteritza per ser grossos, potes llargues, bec punxegut i coll molt llarg que acostumen a doblegar en forma d’ “S”.

Un dels grups més fàcils de veure són els ànecs (família Anàtids), sobretot l’ànec collverd en les dues morfologies: la del mascle, més elegant, amb el cap i el coll verds; i la femella, més discreta, de color marronós-grisós en tot el cos. Aquest el típic ànec que hi nidifica. D’altres ànecs hi poden ser com a migradors, com l’ànec cullerot, l’ànec cuallarg i l’ànec piulaire. Per altra banda, és habitual del lloc la fotja, de la família Ràl·lids, que hi nidifica; i s’hi pot veure la polla d’aigua (de la mateixa família), una espècie oportunista, perquè sap viure en tota mena d’ambients aquàtics, encara que estiguin molt contaminats.

Esporàdicament s’hi pot trobar algun rapinyaire (com l’àguila pescadora), alguna espècie de gavina i altres. Com a aus de pas més habituals, tot sovint hi ha cigonyes (fam. Cicònids) i algunes altres com els fumarells negres (fam.Làrids, igual que les gavines). Com a dada inèdita, fa uns anys, s’hi van aturar un grup de flamencs; i darrerament, els dies 12 i 13 de juny d'aquest 2020, se n'hi va poder veure un altre, que va ser fotografiat.

Per acabar, un passeig per l’Aiguamoll de la Bòbila permet també la lectura de 20 poemes dedicats a diferents aus, escrits pel músic i escriptor Celdoni Fonoll, esculpits en metall i col·locats fa 9 anys al llarg del camí principal, de forma permanent. L’Escola La Serreta de Santpedor és la que va tenir aquesta iniciativa.

Aquesta zona humida del Bages, si bé no és molt turística, sí que cada cop és més coneguda i és un lloc més per preservar i per visitar tothom a qui li agradi la naturalesa. No cal dir que per als santpedorencs, i potser gent d’altres indrets, també ha tingut sempre finalitats pedagògiques. Així, per exemple, és un lloc freqüent de visita i d’estudi per als alumnes de l’Escola La Serreta i de l’Institut d’Auro.