LA NOVA RESCLOSA DELS MANRESANS

 Aquests dies s'estan enllestint les obres de restauració de la Resclosa dels Manresans, que van començar ja fa 3 mesos. Pràcticament estan acabades.

Pel que fa a la part ambiental, s'ha mantingut força l'ecosistema que hi havia, tot i que s'han tallat arbres del marge dret del riu, el costat d'on hi ha la caseta. Sobretot eren branques de verns que, cal reconèixer, feien nosa perquè estaven gairebé tombades i quasi tocaven l'aigua del riu, que en aquell punt ja es desvia fent un canal per formar la síquia. Tanmateix també se n'han tallat alguns des de la soca: no ho puc precisar del tot, però algun vern sí que ha rebut i també salzes i pollancres. D'acord, no és una gran quantitat, però s'ha de tenir present. Al marge esquerre del riu se n'han tallat molts més, perquè per allà hi arribava tota la maquinària, però espero que la gran majoria eren els negundos, uns arbres invasors que, en aquest cas, encara haurà anat bé de reduir-ne la quantitat (aquell bosc ja se l'anomenava el "bosc dels negundos").

Per últim, volia remarcar que el camí estret que hi havia entre la caseta i la zona d'horts i canyes que hi ha més endavant, anant cap a La Rabeia, s'ha eixamplat, guanyant terreny al riu; però el problema, ara per ara, és que en uns quants metres s'ha "netejat" tot el sotabosc, on hi havia espècies, com el marxívol (una herba que probablement no tornarem a veure allà), que floria ara aviat, a inicis de primavera, i que feien incrementar la singular biodiversitat que tenim en aquell espai, declarat natural (per això molta gent hem estat força incisiva en aquest tema des de les primeres informacions rebudes i discutides a finals d'estiu passat i durant tota l'obra). 

De tota manera, espero que aquest espai, on ara només s'hi veu terra, estigui destinat, aquesta primavera, a fer-hi una replantació, almenys amb alguns arbres i arbustos, com els que hi havia; l'estrat herbaci ja serà més difícil. També hi ha més "forats" per omplir, per reforestar al llarg d'aquesta zona. De fet la Junta que ha gestionat tot aquest afer ja va prometre en el seu dia que es faria una bona replantació d'espècies vegetals. Esperem que sigui així.

L'ESPAI NATURAL DE LA RESCLOSA DELS MANRESANS, A MIG HIVERN

L'herba fetgera, amb flors violetes o blanques 

Ara, a meitat de febrer, passat ja l'equador de l'hivern astronòmic, a l'Espai Natural de la Resclosa hi comencen a haver canvis. Sembla que la naturalesa es comença a despertar, tot i que només en el cas d'algunes plantes. Encara és aviat.

De moment, dues herbes molt primerenques ja han tret les floretes: les violetes de bosc, amb la seva flor lila; i l'herba fetgera, medicinal, anomenada així perquè té tres fulles acoblades donant l'aspecte d'un fetge; n'hi ha que tenen flors liles i n'hi ha que les tenen blanques. Al sotabosc del primer mig quilòmetre de la síquia, per aquell camí ample i ombrívol, ran de terra hi podem trobar aquestes dues herbes amb flor.

L'altra herba que també hi ha, amb la flor verdosa, no gaire vistosa, és el lloreret; una herba que s'ha escampat força en aquest mateix espai. Això és important perquè no es troba a tot arreu, en canvi, aquí contribueix a mantenir la biodiversitat d'aquesta zona humida. El lloreret és una herba, però té una forma de petit arbust que no aixeca més d'un o dos pams de terra.

Aspecte del lloreret amb flor

I, per últim, de moment, els que coneixeu bé els avellaners, veureu que als exemplars de l'avellaneda que tenim al costat esquerre, entre els 400 i 500 metres des del km.0, mirant cap a Manresa, ja els han sortit les inflorescències (conjunt de moltes flors), no molt vistoses (ens hi hem de fixar bé), ja que són marronoses; aquestes flors formen uns penjolls, anomenats "aments", que s'aprecien a tot el llarg de les branques.

Això és el més destacat. De mica en mica aniran brotant i florint més espècies.

Els avellaners amb els aments que els pengen

L’ALZINAR DE LES ESTUNES

Marxem ara força més lluny de Balsareny i de la Catalunya Central.

L'alzinar de les Estunes és un alzinar que es troba prop de Banyoles. A la vora del llac, s’agafa la carretera que va a Mieres (La Garrotxa) i, a 3 km., en una llarga recta, a mà esquerra, hi ha el desviament que assenyala “Les estunes”; queda al costat mateix de la carretera, on es pot deixar el cotxe i llegir els panells informatius.

La zona es pot anar recorrent per un sender. Cal destacar-hi dos elements: les alzines pròpiament (de l’alzinar), amb un sotabosc molt ombrívol i esclarissat; i, per altra banda, un dipòsit de travertins, un tipus de roca sedimentària, que és molt important per la seva magnitud en aquest indret; aquests travertins fan de sòl de l’alzinar. Aquestes roques tenen unes esquerdes verticals molt grans, que es pensa que van ser generades per esfondraments, causats per les aigües subterrànies. En algunes d'elles hi han crescut arbres.

En aquesta zona hi havia antigament un llac anterior al de Banyoles: el sostre d’aquests materials (els travertins) es troba uns 10 metres per sobre del nivell de l’actual llac. Qualsevol d’aquests llacs de Banyoles (a més del principal, n’hi ha d’altres de petits i actuals), hem de saber que s’han format per molts esfondraments provocats per les aigües subterrànies, que són les que alimenten el llac. O sigui,el llac de Banyoles no s'omple i es manté per la pluja i per les aigües que circulen a les muntanyes del voltant, sinó per aigües subterrànies que van brollant cap amunt, tot i que òbviament, les aigües de la pluja i d'escorrentia també hi ajuden actualment, però l'origen va venir del subsòl.

El travertí és una roca calcària formada per la precipitació de carbonats en medis aquàtics continentals, com és els estanys. Entremig dels carbonats s’hi van quedar atrapades restes vegetals, com fulles o petits tronquets i organismes com algues, que van deixar uns foradets típics d’aquesta roca. El travertí està ple de foradets i forats, com es veu a la foto. És una roca que, ben polida, es fa servir també per ornamentació a les façanes de les cases, per exemple. Penseu que, a Roma mateix, molts dels principals edificis estan fets de travertins (“travertino”),com les mateixes parets del Vaticà (molts d’ells, a la vegada, els havien requisat de monuments més antics, com del mateix Coliseum).

En resum, els travertins com a base, i les grans alzines que hi ha sobre, com també alguns roures majestuosos, forment un bosc meravellós digne de ser recorregut, segons uns itineraris marcats. En el sotabosc hi ha arbustos com el llentiscle i lianes, com l'heura, l'arítjol, el galzeran i unes falgueres anomenades polipodis, a les escletxes

 

CISTA DEL PLA DEL COLL

Aquesta imatge és de la cista megalítica del Pla del Coll, que podem trobar a la Carretera de Súria (en sentit Súria), en un revolt, a mà esquerra, al km. 45 aproximadament, davant de la residència canina Els Tres Pins. És, ni més ni menys que de l’època del Neolític, a la prehistòria. Són les restes d'un monument religiós i funerari. Es va descobrir ja fa anys en unes obres de la carretera. Les lloses de pedra estaven tombades i s’hi van trobar una gran quantitat d’ossos.

Ara fa uns poquets anys es va restaurar, col·locant bé les lloses i tancant-la amb una corda, perquè la gent no la toqui i per fer notar la importància d'aquest rescat.

Es pot passar caminant vora la carretera i tirar-hi una foto com aquesta.

 

 

LA FAGEDA D’EN JORDÀ

Molts de vosaltres segurament coneixeu o heu sentit a parlar de la Fageda d’en Jordà.

On es troba?

Es una unitat de vegetació que es troba a la Garrotxa, prop dels volcans. Comparada amb altres fagedes, que es troben normalment en punts més alts, aquesta es troba a una altitud de només 550 m. i està situada sobre un terreny pla, quan la majoria de fagedes estan en vessant obacs del Pirineu.

Per què s’ha mantingut doncs la fageda durant tants anys? Per tres motius: perquè està assentada sobre la gran colada de lava produïda pel volcà Croscat, que hi ha a la vora, que va arribar fins a Olot, fa més de 10.000 anys. I, per altra banda, el relleu d’aquesta colada és accidentat, amb petits turons que allà anomenen tossals, que poden arribar a tenir 20 metres d’alçada, que s’alternen amb petites fondalades. Aquest relleu es va originar per la forma turbulenta en què es va escolar la lava, ja que en l’erupció del volcà es van alliberar molts gasos que van produir enormes bombolles que van deformar la crosta. I, en tercer lloc, s’ha mantingut perquè hi ha una autèntica barrera natural, formada pels volcans Croscat, Sta. Margarida i el Puig de la Costa, que tanca el pas per l’est de la marinada i afavoreix l’elevada pluviositat de la zona.

La fageda d’en Jordà, per altra banda, és un bosc amb molt pocs arbustos al sotabosc i un estrat herbaci molt reduït on, per exemple hi ha falgueres i violetes de bosc.

I pel que fa a la fauna, cal dir que, hi predomina tot l’any el pica-soques blau. A l’estiu també hi ha rèptils, insectes i altres animals. És fàcil, dins del bosc, sentir el cant dels ocells o observar els rastres o excrements de mamífers.

Com s'hi pot arribar?

Hi ha dos camins principals: o bé, venir des d'Olot en direcció a Santa Pau. A mig camí aproximadament es veurà l'àrea d'aparcament de Can Serra, on es pot deixar el cotxe a una banda, travessar el pontet de la carretera i, a l'altre costat, ja hi ha la fageda. També hi ha altres camins que surten d'aquesta carretera per accedir-hi. O bé, s'hi pot anar des de Banyoles, per la carretera que passa per Mieres i després per Santa Pau i la fageda finalment.

 

 

L’ANTICLINAL DE SÚRIA I LA FALLA DE MIGMON

Isidre Prat Obradors

D’on ve el terme Migmon?

Com molta gent sap, Súria és coneguda pel topònim de “Migmon”, paraula molt arrelada a la població i que dona nom a entitats, com l’Institut, comerços, etc. L’explicació d’aquest mot no es coneix exactament, però, per exemple, al Costumari Català de Joan Amades es recull que a Súria s’encaren unes roques que, segons la llegenda, marquen el mig, o el centre, de la Terra, i que, quan el planeta es va crear, es va acabar en aquest punt; segons la veu popular, aquestes pedres s’ajuntaran quan el món s’acabi.

Realment en aquest municipi, sembla com si una part de la Terra se’n va cap a la dreta i l’altra part cap a l’esquerra.

Així, és un terme geològic?

Sí. Aquesta paraula concretament també dona nom al fenomen geològic més famós de Súria, que és una falla (trencament i desplaçament del terreny): la falla Migmon.

Aquesta falla s’ha convertit en un dels símbols de Súria i és l’únic poble que té un dibuix geològic al seu escut (que no siguin muntanyes, ni rius ni altres accidents geogràfics típics).

En realitat, el municipi està travessat per un llarg anticlinal, que presenta l’esmentada falla en el seu eix

Estrats inclinats del flanc sud de l'anticlinal de Súria: a baix de tot, la carretera i, sobre el flanc, el Poble Vell de Súria

.Què és un anticlinal?

Pou de Cabanasses, just sobre l’eix de l’anticlinal de Súria. Al nucli de l’anticlinal hi ha la sal.

Un anticlinal és un plegament de l’escorça terrestre, sobre roques disposades en estrats o capes, donant una forma de pont o de muntanya, amb els seus dos vessants o flancs inclinats en sentits oposats. És produït per les forces laterals de l’interior de la Terra al llarg de molts anys.

Estrats quasi verticals de l'anticlinal surienc

Els estrats de materials orientats al revés (respecte a la primera foto), mirant cap al nord; es veuen a la carretera per la sortida nord del municipi i  formen part de tot el flanc nord de l’anticlinal, des de dalt al pou.

Estrats quasi horitzontals, per on passa l'eix de l'anticlinal, al capdamunt

Com identifiquem, sobre el terreny, l’anticlinal de Súria, i la seva falla Migmon?

La falla exactament es troba a la carretera que surt de Súria cap a Cardona, al costat del petit barri de Cal Trist. Actualment hi ha un mirador al davant, amb un plafó explicatiu, per fomentar el turisme. També hi ha plafons sobre la particular geologia de Súria en altres punts del nucli urbà, com al barri de Salipota, a l’altre costat del riu, des d’on es veu molt bé l’anticlinal amb la falla. També es veu bé des del nord de Súria, a l’altiplà de Can Sivila.

La falla Mig-món, la part que veiem a la carretera des d’un observatori del davant. La falla ha tingut lloc a través de l’eix horitzontal que hi ha a dalt de tot, on hi ha el pou. La línia ampla que puja per l’esquerra està formada per materials triturats perquè és el pla de falla: per on s’ha trencat el terreny i s’han desplaçat els dos blocs formats. Fixem-nos que les capes de l’esquerra estan inclinades cap al nord i les de la dreta al revés, cap al sud; però, a més a més, les de la dreta han quedat desplaçades respecte a les de l’esquerra.

Una altra visió, més lateral, des del costat sud, de la falla Mig-món.

Al pic més alt de l’anticlinal (que veiem com un turó força alt, des de Salipota mateix)  és on hi ha justament l’explotació del pou Cabanasses. I, per si fos poc, el Poble Vell de Súria (Castell i vila emmurallada) es troba justament sobre l’anticlinal, al flanc sud. No és casual que el pou Cabanasses de la mina es trobi al pic més alt de l’anticlinal, ja que és on la sal interiorment arriba més amunt del terreny i, per tant, no costa tant d’extreure. Precisament les capes de sal de sota, com que són molt plàstiques, es van doblegar fàcilment i van contribuir a formar l’anticlinal, quan les forces internes que van formar els Pirineus, fa milions d’anys, van tibar i aixecar també zones del Bages.

Pel mateix motiu, es va aixecar la muntanya de sal de Cardona (la que podem visitar), amb la diferència que, en aquesta, la sal va arribar fins a l’exterior; en canvi, a Súria les sals van quedar, aixecades, però amagades a dintre.

Si recorrem tot el barri de Salipota i observem a l’altre costat del riu, veurem com els estrats inclinats de l’anticlinal s’estenen per tot el poble, per sobre de la carretera i són el suport de tot el Poble Vell. Ho podem veure a les fotos adjuntes. Són estrats que estan inclinats, o “cabussen” cap al sud. (els que estan inclinats al revés no els veiem des d’allà; estarien a l’altra banda del pou Cabanasses, al flanc nord).

La connexió de l’anticlinal de Súria amb el de Balsareny

L’anticlinal de Súria s’estén més o menys al nord del poble, mentre que, al sud del municipi surienc, comença ja l’anticlinal de Balsareny, que arriba fins al nostre poble (fins a la zona de Cal Cansalada). Tots dos tenen uns traçats força paral·lels i estan separats per una altra falla, la falla del Tordell, situada a uns dos quilòmetres de Súria per la carretera de les Vilaredes (el seu nom és perquè a sota hi passa la Riera del Tordell, que neix a la carena de Castelladral i es barreja amb el Cardener a l’altura de Súria).

En realitat, els dos anticlinals estan separats per un petit sinclinal, però que no es pot apreciar gaire perquè és justament on es troba la falla del Tordell. (un sinclinal es forma quan hi ha un plegament, però té forma de U o V, al contrari de l’anticlinal, que té una forma inversa).

 

ELS VOLCANS D'OLOT

Volcà Montsacopa. Es veuen les grederes, i al damunt, l'ermita de S. Francesc

El volcà Montsacopa es troba a tocar d'Olot. És el més important de la ciutat.

Té un accés molt fàcil, perquè a tota la ciutat hi ha indicadors que t'hi porten, cap a la part nord-est. Envoltant el Montsacopa hi ha carrers, el cementiri de la ciutat, una escola i un institut que porta el seu nom. Hi ha força aparcament a la zona. Contràriament al que es pugui pensar, les zones on hi ha volcans apagats, com a Olot, són molt poblades. La ciutat d'Olot ha crescut els darrers anys i ha arribat als 35.000 habitants. I és que l'origen dels volcans de La Garrotxa, en el centre de plaques (no a les vores, com en molts altres casos), fa que sigui més probable una erupció en una altra zona que no allà, on els volcans ja fa mils d'anys que estan apagats.

Per accedir al seu cràter, després d'un petit camí recte d'uns 150 metres, s’han de pujar uns 350 esglaons, fets amb troncs. També hi ha un camí en pujada al costat oposat de les escales, que els olotins l'anomenen el "viacrucis" perquè en el seu recorregut hi ha diverses fites on es representen escenes de la bíblia. Quan arribem dalt, podem veure tota la ciutat als peus del volcà, i bona part de volcans de la comarca, rodejats pels Pirineus cap al nord i el pic del Puigsacalm a l'oest, a l'extrem de la Serralada Transversal. En un dia clar es veu bé el massís del Canigó.

El nom del volcà ve de la forma de copa del cràter, de 12 metres de fons. Es pot apreciar tota la seva circumferència, que té un diàmetre de 120 metres. És un volcà singular perquè, així com molts de la comarca tenen el cràter deformat perquè les colades de lava van vessar per un costat, en aquest cas no va passar; per això es troba intacte tot el cercle del cràter.

Al voltant del cràter hi ha un camí en circuit destinat a passejar, caminar i, en general, per fer esport, com fan molts olotins. Si fem aquesta petita ruta, ens trobarem, en un punt més alt, l'ermita de Sant Francesc (del segle XVII), a un costat del cràter, mentre que al costat oposat hi ha dues torres d'aguait, de la guerra dels carlins, dalt de les quals es pot observar, en un mapa, totes les fites del voltant. També hi ha bancs per seure i contemplar la ciutat i els seus voltants, que veiem als nostres peus.

A la base del volcà es poden veure bé les seves grederes, sobretot a la banda que queda davant del cementiri. És una zona més alterada geològicament parlant, descrostada, que permet veure bé els materials que va llençar el volcà a partir del magma de l'interior de la Terra que, en refredar-se i caure, van anar solidificant-se i van anar formant la muntanya. Veurem que la muntanya no està formada per grans masses sòlides i compactades, sinó per una majoria de materials petits que es van anar ajuntant i cimentant (tal com anaven caient), però que, gratant, els faríem caure fàcilment (cosa que no es pot fer; no està permès; recordem que aquest volcà pertany al Parc Natural de la Zona Volcànica de La Garrotxa).

Aquests materials de mida variable, però de pocs centímetres de longitud, són el que en diem, en general, lapil·li, però especialment a La Garrotxa reben el nom de gredes, d'on ve el nom de les grederes; per bé que una greda, en general, és una argila sorrenca a qualsevol lloc. Entremig d'elles es poden veure algunes masses molt més grans intercalades, anomenades bombes o blocs volcànics, segons si són més rodones o anguloses (procedeixen de la solidificació de grans masses de magma).

Si mirem aquestes graderes a la base del volcà, ens podem fixar que les que hi ha més a prop de les escales són negroses, en tant que les que queden una mica més lluny, cap a la dreta de l'ermita si mirem la foto, són vermelloses. Aquestes darreres són les que queden més a prop de la xemeneia interna, conducte per on passa el magma i, per tant, de temperatura molt alta, la qual fa oxidar el ferro que contenen els materials per donar el color vermell, rovellat, característic.

El volcà Montsacopa està alineat, en una mateixa falla, amb el Montolivet, que es troba al davant seu (cap a l'oest), i amb el Garrinada, més petit, que és a l’altre costat. A l’est d’Olot, envoltant la ciutat, es troba també el volcà de les Bisaroques, com a més destacat. anomenat així per la presència del bisaroca o gamarús, un tipus de mussol. A la vegada, aquest volcà es troba a la falda de la Serra de Batet, en la qual s'assenta la ciutat.

Si des del Montsacopa mirem a tot el voltant, sobretot cap al sud, cap a Santa Pau, els ulls se'ns perdran entremig de cims de volcans. Pensem que en tota la comarca n'hi ha uns 40. I, per si algú no ho sap, també hi ha alguns volcans al Gironès, La Selva i l'Empordà (és tota una mateixa zona, on el magma va anar sortint del mateix punt de l'interior).

            El cràter circular, al mig de la foto

L'ermita de Sant Francesc, sobre el cràter del Montsacopa.

El volcà Montolivet, arrapat a la ciutat d'Olot, vist des del Montsacopa

Des del Montsacopa, en un dia clar, es veu el Canigó al fons de tot; de fet, està una mica tapat pels pocs núvols que hi ha