EL PARC DEL SECÀ I EL MAL BALÇ DE MANRESA

 

QUÈ ÉS EL PARC DEL SECÀ?

Aspecte general del Parc del Secà

Es tracta d’un nou espai natural del Bages, no gaire conegut fins ara. Queda situat entremig del Parc Ambiental de Bufalvent (on hi ha l’abocador del Bages) i el polígon industrial del mateix nom. S’hi accedeix pel carrer Pau Miralda del polígon, on s’ha habilitat una zona d’aparcament. El parc és una iniciativa del Consorci del Bages per a la gestió de residus. El projecte posa en relleu la importància del conreu de secà al Bages, deixat sempre en segon terme perquè s’ha divulgat molt més el regadiu.

De què consta el parc?

El parc consta de 3 itineraris marcats, que són els camins de la timoneda, dels ametllers i de les oliveres. Cadascun d’ells té aproximadament un quilòmetre de recorregut i estan interconnectats.

Passejant pel parc, pot veure el bonic paisatge de l’entorn des d’una situació elevada (la vall del Cardener, Montserrat...), tenir vistes de les instal·lacions del parc ambiental del costat i caminar entre conreus de secà, com la vinya, les oliveres i els ametllers.

Magnífica barraca de vinya de base quadrada

També hi ha barraques de vinya molt maques, canals de pedra per recollir les aigües, tines d’aigua i restes geològiques, com fòssils. Són fòssils marins, perquè en aquesta zona hi arribava el mar interior de Catalunya durant l’Eocè. També s’hi poden trobar molt fàcilment, sobretot en pedres sorrenques o gresos, els anomenats “burrows”, una mena de galeries d’excavació o caus de forma tubular, que semblen cucs de terra o branques d’arbre petrificats; s’han format un cop dipositats els sediments (que serien sorres), per mitjà de l’activitat excavadora d’alguns animals, com petits crustacis i mol·luscs que normalment hi busquen l’aliment. Hi podem trobar les marques dels canals excavats i prou; o bé poden estar reblertes amb la mateixa sorra o fang fossilitzats, que van omplir les galeries com a fruit de l’excavació; o poden estar reblertes amb secrecions pròpies de l’animal; i de vegades estan reforçades amb les seves mateixes femtes.

Els burrow: canals tubulars reblerts de sorres o fang; tot fossilitzat

Què és el Mal Balç ?

Del mateix parc, en surt un camí que baixa cap a l’anomenat “Mal Balç”, que és un conjunt de vessants assolellats i de fort pendent orientats cap al sud-oest. És com una continuació del parc.

El Mal Balç és com un jaciment de fòssils: en unes capes coral·lines, hi ha fòssils marins, com coralls, petxines, ostres, cargols i eriçons de mar. També hi ha una capa calcària, amb fòssils del tipus nummulits (petits, en forma de llentia). I en les capes de gres hi podem trobar ondulacions fossilitzades de la superfície de la sorra (“ripples marks”). L’existència d’aquests fòssils ens fa pensar que, fa uns 40 milions d’anys, el clima de Manresa era similar al del Carib.

Hi ha una senyalització dels diferents punts d’interès.

Capes de calcolutites i gresos i, a sobre, una olivera

Quines activitats s’hi fan?

El parc, des de la seva creació, rep la visita de molts centres escolars. El fil conductor és la consciència per a la preservació del medi ambient.

També s’hi fan tallers de reconstrucció de parets de pedra seca.

ELS TOSSALS D'ISÒVOL

Molts de vosaltres potser coneixeu els Tossals d'Isòvol. Es troben a la Cerdanya. Aquestes formacions geològiques, que podeu veure amb fotos, no són d'origen natural per elles mateixes, sinó que són conseqüència de les mines d'or, d'origen fluvial, que hi havia hagut. 

 

Sobretot amb l’arribada dels romans al territori (s. II abans de C.) es va explotar l’or al·luvial de la zona (de rius), en petita escala.

• Es va fer l'explotació aprofitant l'energia hidràulica. L'aigua es canalitzavaa cap als terrenys on hi havia moltes partícules d’or, s’abocava sobre els sediments de l'època del Miocè i, en un punt inferior, amb decantacions i filtratges, es recuperava l’or. 
• Es necessitaven els següents elements: un punt de captació de l’aigua regular; canalitzacions per fer-la arribar on convenia; uns dipòsits com a magatzem; i, finalment, un front d’erosió.
• La pressió de l’aigua feia esllavissar grans porcions de terreny, i es feia per diferents sistemes:  sistema en pintes paral·leles, sistema en circ semicircular o, fins i tot, fent excavacions de túnels per on es feia passar l’aigua. Aquest darrer sistema impactava molt en el terreny, amb grans erosions i esterregalls, indicatius dels grans volums de sediments extrets. Els esterregalls és el que ara podem visitar, aquestes crestes tan maques que veiem a les fotos adjuntes, semblants als xaragalls que, si ho coneixeu, també es troben en molts indrets, només que aquests s'han format de manera natural per l'aigua de la pluja. Tant els esterregalls com els xaragalls també els podem anomenar, per similitud, muntanyes russes. Hi ha exemples actuals al territori de relleus d’erosió en pinta i en circ i alguns elements de l’hipotètic sistema hidràulic.

El lloc de la captació d’aigua era el riu Duran, que actualment ja s’usa amb diversos canals que van a parar a All.  També hi ha la zona d’erosió en pinta al nordest del Mas Ravellat.

Finalment la recerca arqueològica ha permès documentar, just sobre el poble d’All, a l’est del torrent de la Sosa, un dipòsit hidràulic d’uns 10 metres de llargada, delimitat per una paret. El fet d'haver trobat restes de ceràmica romana, podrien confirmar la cronologia del dipòsit, si bé no són gaire concloents, perquè és força complicat datar una estructura com aquests dipòsits, de clar caràcter rural i vida curta.

La cronologia romana queda reforçada pels poblaments de la vora del nostre indret. Així, al jaciment proper del Castellot de Bolver s’ha documentat l’existència d’un taller metal·lúrgic on es treballava l’or i la plata (amb diverses partícules recuperades) i s’hi ha localitzat una arracada d’or. També al Tossal de Baltarga (Bellver de Cerdanya), des d’on es podrien controlar perfectament les Guilleteres, s’ha localitzat un anell de ferro amb segell daurat per la part superior. Finalment a la necròpolis de Prats, a escassos 1,5 km. de les Guilleteres, es va recuperar una cadena d’or en un punt que podria molt bé correspondre amb l’establiment romà vinculat a l’explotació de les mines.

 

 

LA PLAGA DE LA PAPALLONA DEL BOIX

És la Cydalima perspectalis. És una papallona nocturna invasora que procedeix de l’Àsia i que es menja el boix. S’ha estès pels boscos de mig Catalunya. Per on passen, hi deixen el boix sense fulles i uns llargs filaments blancs.

Passa l’hivern en estadi d’eruga fins a començaments de març. Llavors les erugues es comencen a menjar les fulles de boix. Pot anar allargant la seva vida fins al novembre (en 3 generacions).

Els fils de seda són per arribar a altres plantes si no té prou aliment.

Grans quantitats de boixos han desaparegut dels nostres boscos. A Balsareny mateix n’hi podem trobar molts, d’arbustos pelats.

Es pot fer un tractament fitosanitari, amb aspersió d’un bacteri molt selectiu que no afecta altres insectes. S’ha vist que és millor que productes químics.

El Departament d’Agricultura hi treballa amb actuacions pilot, posant, per exemple, trampes de feromones a tot Catalunya.

Molts ajuntaments, com el de Ripoll, hi estan treballant. A les coves del Toll de Moià, per exemple, hi ha instal·lats uns pots al llarg del bosquet, que són de control de la plaga del boix, com indica allà mateix.

ELS NOUS ARBRES DE LA RESCLOSA

Ara que s'acaba el període de més vitalitat de la majoria de plantes, que va de la primavera a la tardor, podem dir que, en aquest primer any de vida dels 90 arbres, més o menys, que es van plantar l'hivern passat a la Resclosa dels Manresans, coincidint amb la finalització de les obres d'arranjament de la mateixa, la majoria d'ells han crescut força. 

Vaig dir que els arbres plantats eren verns, perquè eren encara plançons, i no s'apreciava en molts d'ells altra cosa que una tija molt prima, insuficient per conèixer-los. Ara es pot veure que sí que són verns la majoria, per bé que també hi ha uns quants pollancres del tipus més corrent o Populus nigra. Els pollancres que hi ha estan situats per darrera dels verns, amb respecte a l'aigua, ja que viuen millor en una segona línia (als boscos de ribera, en primera línia, amb més necessitat d'aigua, hi solen haver arbres com els verns i els salzes).

Els verns que es van plantar a la riba dreta del riu (més d'una vintena), on és més fàcil accedir-hi, actualment ja fan 1 o 2 metres d'alçada i presenten unes fulles ben grosses, com les del seus verns veïns, els grans verns que hem pogut mantenir i que tenen una bona colla d'anys d'edat. Suposo que han tingut la mateixa sort els 50 o 60 que es van plantar a l'altra riba, però que costa més arribar-hi per comprovar-ho. Des de l'altra banda no es veu, perquè també he de dir que han proliferat molt les herbes, en els dos costats, sobretot el canyís, que ha crescut molt, de forma natural, i les seves tiges es fiquen entremig dels nous arbres. Es forma així una nova catifa verda, com es pot veure a les fotos.

Sembla doncs que, a la zona afectada per la restauració de la Resclosa, la naturalesa es va posant al seu lloc, es va refent i així es va reduint el poc o molt impacte que s'hi va produir l'hivern passat.

Aprofito l'ocasió per posar una foto on es veuen els ànecs collverds justament en plena resclosa.

LES ARGELAGUES DEL NOSTRE ENTORN

Mata d'argelaga florida. Foto: I. Prat

L’argelaga o argilaga (Genista scorpius) és un arbust grisenc, típic de la vegetació mediterrània, característic per les seves punxes o espines; i les seves branques són molt obertes respecte a les tiges. També és molt propi d’aquesta planta que té escasses fulles i molt petites (uns 4 o 5 mm.de llargada); es veun molt poc i són fulles senzilles, més o menys ovalades. En castellà s’anomena aulaga común.

Bé. Aquesta planta ens passa desapercebuda durant l’hivern, en què només hi queden les branques, barrejades amb altres espècies. Tanmateix és molt propi d’identificar-les quan floreix, perquè l’arbust queda ple de moltíssimes flors, agrupades en feixos al llarg de les tiges i damunt mateix de les espines, amb un color groc molt viu que destaca per sobre del verd de les herbes. A més a més, en molts indrets de les nostres contrades comença a florir ara, entre març i primera quinzena d’abril, quan encara falten moltes plantes per treure les flors. Així, aquest any, per Setmana Santa, per exemple, es podien veure al bosc mates ben grosses de color groc, que eren argelagues, com les de les fotos. No vol dir que no destaquin altres plantes, segons els indrets; com també hem pogut veure ara a l’abril, al nostre terme municipal de Balsareny mateix, enormes i cada cop més importants camps de colza (Brassica napus), de flors grogues; en aquest cas s’hi han anat plantant, agafant cada cop més extensions de terreny.

L'argelaga com a gran arbust florit, a prop de les Collades. Foto: I. Prat

Si algú no coneix l’argelaga o la colza, pot aprofitar-ho ara si surt a la natura, aquí a la Catalunya Central, i observa una mica els boscos i camps. La colza ocupa camps extensos, com ara mateix a Puigdorca o al Pla de Vilamajor; ja es veu que són plantacions, no herbes espontànies i silvestres; i la seva flor ens indica que és de la família de les Brassicàcies, semblant a la de les ravenisses. De les seves llavors se n’obté l’oli de colza, que s’utilitza en alimentació animal i com a biodièsel (combustible). Va ser famosa, la colza, per desgràcia, al principi dels anys 80, pel consum humà del seu oli, que va resultar ser tòxic i va provocar centenars de morts; sembla ser que algunes varietats obtingudes per manipulació genètica haurien pogut donar aquesta toxicitat.

Camp de colza al Pla de Vilamajor. Al fons a la dreta, ca l'Ambròs Vell; al fons, a l'esquerra, el Castell de Balsareny. Foto: A. Selgas

Però, l’argelaga, la trobarem al marge de camins o també dins del bosc; ja dic, actualment és l’única que destaca amb aquest color groc i en gran quantitat, cosa que va bé per identificar. Té una flor molt diferent de la colza, típica de la seva família, les papilionàcies (flor en forma de papallona). Per últim, el seu fruit és un llegum. Quan la munió de flors es van passant, l’arbust queda ben ple de llegums, com si fossin mongetes, però més petits.

Més entrada la primavera, l’argelaga continua florint, però llavors sí que hi ha moltes més plantes florides, de groc i molts colors, que fan que no destaqui com ara. Si voleu tocar-la i mirar les flors, aneu amb compte amb les punxes, que no enganyen! Penseu que les espines són un arma de defensa de la planta, perquè no se la mengin fàcilment els animals.

  

ELS ARBRES PLANTATS RECENTMENT A LA RESCLOSA SÓN VERNS!

Aquest passat mes de febrer es van donar per acabades les obres de la nova Resclosa dels Manresans, tot i que encara fa poc s’hi podien veure operaris ultimant-ne alguns detalls.

Des del punt de vista ambiental, hem pogut constatar que l’impacte de l’obra no ha estat finalment gaire fort, després de les protestes que hi havia hagut en un principi davant del temor que es pogués malmetre l’espai natural d’una forma molt més important.

Tanmateix sí que a la banda dreta del riu, el caminet del costat mateix de la resclosa, d’uns 150 metres, que ara ha quedat més ample, podem dir que és el que més ha rebut, malgrat que alguns visitants comenten que ha quedat més ample i “net”. Sí, sí, net vol dir sense el sotabosc, que allà no era perillós de cara a incendis i on, per altra banda, hi havia herbes i arbustos que ara han desaparegut, i que, a més, en un lloc com aquest, contribuïen a protegir bé el sòl de la possible erosió que poden provocar fortes pluges o una bona riada, que ara es podran anar emportant el marge del camí, almenys de moment.

Quan parlem de “netejar” el bosc, que de vegades és necessari, referint-nos a treure totes les herbes i arbustos, anem amb compte, perquè també volem dir eliminar espècies que sovint van desapareguent i la biodiversitat va minvant; a més, moltes espècies d’animals es queden sense menjar, sense cau, etc. Ho dic perquè sovint la gent en parla alegrement, com si tot els fes nosa.

Sí que, en canvi, m’he fixat que, ran d’alguns arbres que van tallar, encara que fossin els mínims, ha quedat molta brossa morta a les vores, que no deixarà créixer les poques herbes o arbustos que hi broten. Inclús podeu veure com, entremig de 2 o 3 verns, s’hi han matxucat trossos de branques i fulles dels arbres tallats. Potser entre tots els que passem per la zona, podríem contribuir a treure-ho, no és molt, i així sí que estaria més “neta” la zona.

Cal dir que, al costat dret, s’hi han tallat pocs arbres; verns i potser algun pollancre o salze; per bé que al costat esquerre es van veure obligats a tallar-ne més per tal que les màquines hi poguessin accedir bé. De tota manera, ja vam dir que aquest costat no era tan important, perquè molts dels arbres eren negundos, que són molt invasors. Tant per tant, que faltin aquests!

Tornant a la riba dreta, on hi ha la caseta, també hem de dir de positiu que moltes herbes tornaran a créixer espontàniament i alguns arbustos que han quedat molt reduïts probablement creixeran també. Hi ha una espècie d’herba, medicinal, que precisament ara al març té ja la flor (no gaire vistosa) que és el marxívol, de la qual, per sort, n’ha quedat un sol reducte, a la vora del caminet que dona a la paret del castell (algunes mostres més que hi havia a l'altra vora del caminet, ja no hi són). En aquesta mateixa vora del marxívol, hi han quedat més herbes i arbustos, com un lligabosc, cues de cavall, etc. i, com a curiositat, he descobert una única mostra d’orquídia silvestre que compensarà les pèrdues, perquè no li havia vist mai fins ara; es troba just al costat de la placa Km 0, i l’he detectada perquè ja està florida, a primers de març. No la toqueu pas, és l’única que ha aparegut allà, tot i que n’hi ha pel terme de Balsareny, sobretot a partir del mes d’abril, que es quan solen florir.

                            Marxívol

                                               Orquídia silvestre

Bé, però l’altra gran notícia positiva és que ja s’han fet les plantacions de nous arbres, que s’havien promès, per repoblar la zona poc o molt impactada. Hem pogut comprovar que precisament són verns, l’arbre més apreciat d’aquest espai natural. Suposo que ho són tot, donat que els de la riba esquerra, on n’hi ha més (de 60 a 70) no els podem veure fàcilment, ja que el camí interí que s’havia fet per accedir-hi durant les obres ja s’ha desfet. Per contra, la trentena que han plantat a la riba dreta ens permeten veure que ja hi ha algunes flors, de dos tipus (les femenines i les masculines) de morfologia típica del vern. Per tant, tots contents! Aquestes plantacions contribuiran, sens dubte, a tornar a equilibrar força la part d’ecosistema afectada.

Podeu veure les fotos de l’orquídia, el marxívol i la zona repoblada. Gràcies.

PD.: Tal com m'ha fet saber un seguidor, l'orquídia en qüestió, ja que n'hi ha de moltes espècies, és l'abellera fosca.

                Plantacions riba esquerra

                                           Flors típiques del vern

                     Plantacions riba dreta

 

LA FOIXARDA

Foto 1: La Foixarda a la zona de Sant Esteve

 

Una de les plantes que més aviat podem trobar florides al nostre entorn, en ple hivern encara, com ara, és la foixarda (Globularia alypum).

És un petit arbust, tot i que té aspecte d’herba, que sol trobar-se en boscos no gaire atapeïts i vores de camins, o sigui, a llocs força assolellats.

Les seves fulles són petites, allargades i acabades en punta i es distribueixen al llarg d’unes primes tiges. I les flors són com botons, rodones, d’entre 1 i 3 cm. de diàmetre, d’un color blau-lilós, que sempre es troben al capdamunt de les petites tiges, és a dir, cada branqueta té una flor al capdamunt.

                                Foto 2: La foixarda a la carena de la Baga Fosca 

En realitat no es tracta de flors aïllades, sinó que són inflorescències: agrupacions de petites floretes que donen l’aspecte d’una única flor gran; en aquest cas, que estan posades en rodona, la inflorescència s’anomena capítol.

En aquesta època de l’any, en què hi ha poques plantes amb fulles, i encara menys amb flors, és gratificant, caminant per fora, trobar-te una mata de foixarda florida, amb 20, 30 o més inflorescències, totes al capdamunt de tiges, juntes. A més, aquests capítols són vistosos perquè tenen un cercle, al nucli de la inflorescència, de color blau més fort, i dos o tres anells més al seu voltant de colors blaus més clars i, l’últim, de color blanc. Sembla ser que hi ha una varietat albina, a llocs com La Segarra, on tots els anells perifèrics són blancs.

                                   

                                                    Foto 3: La foixarda a la Baga Fosca

És una planta medicinal: la seva aplicació més important és contra la pressió arterial alta.

Aquest arbustet es troba per tot Catalunya, però és escàs al Pirineu i a llocs massa humits. A Balsareny, els que heu anat seguint les caminades populars de cada any (ara aturades per culpa de la Covid19), l’haureu pogut veure en llocs diversos, i no humits, retolada amb el seu nom popular i el científic, com acostumem a fer amb les plantes més representatives que trobem als recorreguts. Així, la trobem a la zona de Sant Esteve, però no vora el riu, sinó a la part alta, entre el camí de l’antiga via del tren i la mateixa colònia (la de la foto 1 és a la vora d’un camí, que va a una antiga granja, on també hi ha una vinya jove i arbres fruiters; el camí surt de la cruïlla de la via amb la carretera de Sant Esteve- La Rabeia). També n’hi ha al solell de la Serra Mitjana, sobre el Torrent de la Font de la Roca (ctra. de Súria). Igualment en trobem a la carena de l’Obaga Fosca i Serrat del Maurici (fotos 2,3 i 4).

Com a curiositat, La Foixarda és el nom del camp municipal de rugbi de Barcelona, a Montjuïc; segur que l'heu sentit algun cop a la televisió o en altres mitjans de comunicació. Però sembla ser que no ve de la planta, sinó que rep aquest nom perquè antigament hi havia una pedrera a Montjuïc que va ser explotada durant dos segles per la família barcelonina Foixart, d'on va derivar el topònim Foixarda per designar tota la zona, on ara hi ha el campd de rubgi.

Foto 4: Foixarda a la Baga Fosca